Teatre de gestos

Així començaven i acabaven els dies, caminant sense cap motiu o a la recerca d'alguna cosa trivial com un mocador vermell o diaris vells, que per a nosaltres acabaven sent històries increïbles o cançons a l'extravagant repetició d'un "fabricants i obrers de Barcelona". La Laura solia romandre callada a les converses, parlava més amb els ulls o les mans, llançava de tant en tant algun reguitzell de preguntes innocents a les quals el seu teatre de gestos responia molt millor del que el meu limitat intel·lectualisme aconseguiria mai replicar. Que si Lezama Lima o aquest del qual el seu nom s'ha escapat de la meva llengua... Digues-me alguna obra seva, no sé, la que vaig llegir es diu Les Rates... I la vida passava i nosaltres davant d'ella, jo d'alguna manera com a espectador i la Laura imaginant que un colom es posava a sobre del barret d'un senyor gran i se n'anaven volant. Just a aquest instant, es va dibuixar al cel el traç d'un arc de Sant Martí que coincidia amb la finestra de l'àtic d'un edifici molt més gris que la resta. Ella és el tipus de persona que quina sort que tenen que els surt un arc de Sant Martí de la finestra, probablement surt dels dos caps d'una parella que comparteixen recolzats un llit de somnis o abraçades... no, no, millor encara!, estan fent l'amor i... fuah! Jo més aviat pensaria en la paràbola imaginària d'una pedra llançada des del carrer per un nen, un nen que innocentment mata a un pobre fumador d'entre hores... petits crims que es capbussen al meu cap mentre camino, com el bri de pit de pollastre que se m'ha colat entre les dents i que fa dues hores que dona la tabarra. Quin temporal se'n vindria entre la Laura i jo, i nosaltres sense paraigües, sense impermeable, a penes amb algun pensament severament rumiat i l'espurna d'un cigarret apagant-se d'un tristíssim "fusss" a la vora d'un toll. Estem destinats a sotmetre a la sort i convertir les nostres lleugeres vides en un grapat de trossos de paper al vent, i jo això ho sé en realitat des que la vaig conèixer. En realitat la meva vida no ha tingut mai gens lleuger, ni tan sols el nom. Des que estava en la panxa em van destinar a ser un fantasma d'aquests que vaga amb un grilló lligat a un pes, a la recerca de déu sap què. En canvi, la Laura és un gas (no un gas simple, més aviat com el butà, un compost). Ella no busca res. Ja ho té tot. I el temporal se la menjarà. I a mi m'engolirà també. La diferència és que ella, sense saber com, escaparà igual que els noms se li escapen de la llengua, esquivarà la bala. Jo sabré sortir perfectament de la situació. Airós com sempre, airós al meu cap, però el cos capturat en l'huracà, en el laberint Lima, Les Rates, teatre de gestos, diaris vells i mocadors vermells i cançons. Tot en forma de cruel record.

El temps dirà. Demà serà un altre dia. Potser com va vindre, se n'anirà, de sobte, sense cap explicació. Per coses així és per les quals tots admirem tant a la Laura, encara que porti lligat a ella el precipici i tots ho sapiguem. Jo vaig decidir el risc de llançar-me sense saber si la volta era una opció. Ara caminem, només ens queda un cigarret que compartirem en silenci, a la llum d'alguna fugaç cantarella inventada al ritme de les meves passes, i el càlid aferrar-se de la Laura al meu costat dret. El cigarret traça un arc d'espurnes i... "fusss"... Bye bye...