A sobre el cap

L'altre dia em va caure l'altaveu al cap. Jo abstret sota l'impossible piano del Bill, i, de sobte... Pum! Auch! Una estirada de cable. La Juli no va trigar a allargar una carícia a la qual la va seguir la resta del seu cos sobre el meu cap, suposo que és una d'aquestes entranyables cures sabudes des del bressol. Accions de l'arrel. Un nen cau anant amb bicicleta i el primer que fa és posar-se la mà en el genoll, per alguna cosa serà. El cas és que em va caure l'altaveu, igual que tantes coses et cauen damunt i no saps per què. Com cuidar de la Juli (o que ella irremeiablement em cuidi), realment és triat? Tinc clar que la moral és un invent feroç de l'Història, invent de l'invent, invent majúscul. Que les responsabilitats caiguin com un altaveu sobre el cap (joc de ressons des de dins del crani em diuen fes-ho o no ho facis o les dues opcions al mateix temps) potser és una falta de llibertat. No coneixia o em vaig oblidar d'on estava el cable i... Zas! Qui sap. Tot pura conjectura. No tinc ni idea de res.
Els dits del Bill, el cosl de Bill, no triga a tornar a posar en marxa el seu estómac de tecles. Just a aquest erràtic i confús instant de la digestió vibratòria tot torna a ser gairebé com abans. Gairebé gairebé com abans. La Juli buida la cervesa en el nostre got compartit. Silenci.