Tatiana

La Tatiana, encara despullada, és al llit de l'Iscle. Recolza el cap a la capçalera, però el cul és sobre el matalàs. El cabell, espantosament blanc, li cobreix les espatlles i només en deixa intuir els pits generosos. El melic puja i baixa al ritme d'una respiració acompassada, que força per provar de tranquilitzar-se.
Davant seu, als peus del llit, Iscle la mira expectant. També nuu encara, ha tret una aliança, prou cara per no ser rebutjada, i l'ha ofert a Tatiana. Vol casar-s'hi. Ho va decidir al cap de poc de la seva primera "cita", i en els últims vuit mesos l'ha vista vint-i-dues vegades més una, que se la va trobar allà on Iscle l'esperava.
Tatiana es sent confusa. Intuïa que, per a aquest client, ella era, en certa manera, especial, però no s'havia imaginat, de cap manera, que això pogués passar. La Irina en tenia tres, d'aquests clients especials, i n'havia arribat a tenir quatre, però mai cap d'ells li havia proposat un matrimoni. I Tatiana no sap què dir. Per una banda, sap que aquest matrimoni suposaria, immediatament, els papers que Volodimir li havia promès; sap per experiència que seria rica, i que no s'hauria de preocupar per res; sap que la casa és gran i que Iscle té diners i paciència per reformar-la al seu gust, i calcula que, entre presentacions i conferències, Iscle passa una tercera part dels dies fora; a més, imagina que sovint es tanca al seu despatx i no fa cas de res. Pensa que la diferència d'edat és habitual en aquests casos, i que els seus pares ho aprovarien; només caldria amagar el mètode de coneixença en un acord tàcit pel qual farien veure ells que no ho havien sabut, i ella que ho havia oblidat. Però també pensa que, de fet, no l'estima ni el sabrà estimar; somriu i li diu que vol temps.
L'Iscle no ho entén. Fa tres mesos la Tatiana li demanava temps, i ara somriu, vestida de blanc (en Collblanc els ha convençuts que calia ser hipòcrites, seguir les condicions) i de bracet del seu pare. La seva mare plora, es diria que d'alegria, però dirigeix mirades de rancúnia a Iscle, que les nota a l'esquena com ganivetades; té el front lleugerament suat, està nerviós, s'adona que en Collblanc té raó (això serà fatal per al seu màrqueting; hauria d'haver-hi hagut una relació de tres anys i no de tres mesos) i la mira de dalt a baix; acostumat a veure-la nua, en els últims mesos s'ha hagut d'acostumar a veure-la més tapada, però mai faltant els escots infinits i les cintures estretes que ha lluit (gairebé més l'Iscle que la Tatiana) a totes les festes, recepcions i actes socials dels tres últims mesos; avui mateix hi haurà una festa a casa seva, que s'allargarà fins a la matinada i que probablement prolongarà la sequera sexual dels tres últims mesos (la Tatiana s'ha negat a fer res mentre esperaven al casament; una cosa és ser puta i l'altra indecent) unes hores, fins que la somnolència de la matinada suavitzi les embranzides i els crits, fins que els nens anant a escola els obliguin a tancar les finestres.
Tatiana s'acosta, vestida de blanc i amb gust, aconsellada per la dona de'n Collblanc, l' ai-no-em-diguis-senyora-digue'm-marta-bonica; el seu pare la cedeix al braç de l'Iscle, no sense certa recança; ell veu la seva nena de vint anys i un home de trenta-set; no creu la seva filla quan li diu que l'estima, però no pensa fer res per aturar-la. I l'Iscle nota, amb un bri de vergonya, que la Tatiana no ha sabut pronunciar el "sí" sense aquest deix oriental que a ell tant l'excita, però que, segons en Collblanc, la transforma d'una bellesa amb nom excèntric en una russa aprofitada. Sembla més pàl·lida i més rossa que de costum amb el vel al damunt, i el seu cos és més bonic amb aquest vestit blanc, aquest ram de nadales (caprici de l'Iscle) i amb els talons fins, no les botes altes que solia dur quan es van conèixer.
Ell duu un simple conjunt negre (volia blanc, però la Marta l'hi prohibí) amb un clavell, vermell, a la solapa. En Collblanc li fa de padrí de noces, ja que en els últims temps és l'única persona amb qui ha seguit una (obligada) relació mínimament constant. Prop de la seva mare (una pomposa font de color granatós) la seva primera nòvia, Bruna, que el deixà perquè, després de vuit anys de relació, li demanà matrimoni. Ara és casada i té tres fills; Iscle pensa que podrien ser seus, i no del malparit de l'Esteve, l'il·lustrador de portades de l'editorial, però li ha somrigut quan l'ha vista.
A la festa, Tatiana està radiant; duu el vestit que va triar l'Iscle, marró, de seda, airós; a partir d'ara, li ha dit, només caldrà que es cenyeixi quan vulgui. Somriu a tothom i prova de recordar els noms de tots (pocs) els amics del seu home; somriu i realment és feliç, feliç de ser estimada per un home que, només amb un hivern, ha sabut captivar-la. Duu sempre la mateixa copa de xampany, com li ha recomanat la Marta (a partir d'ara, tu i jo serem grans amigues) i s'esforça per eliminar aquest deix rus que, diu l'Iscle, encara es pot notar malgrat els esforços i les classes. A mitja festa, cal acompanyar els pares de Tatiana a l'aeroport; Iscle agafa les claus del cotxe, que ha canviat per un monovolum en previsió de família, i marxen tots quatre. El comiat a l'aeroport és llarg i trist: Tatiana sap que trigarà a veure'ls, i que ells no faran cap esforç per anar-la a veure, a ella i al marit que no aproven, i es fon en llàgrimes entre els braços dels seus pares. Quan se'n van, només quan se'n van, el pare l'abraça: és l'única mostra d'afecte que Iscle ha pogut veure.
Iscle i la seva princesa de xocolata no tornen a la festa. Tatiana necessita aire, nit, fred; aparquen a Plaça Espanya i caminen tot el Paral·lel fins a arribar a Colom; pugen les Rambles, ploren junts (Iscle, per primer cop en molt de temps, es sent profundament trist)i pugen el Passeig de Gràcia. Arriben, príncep i princesa de la xocolata, enfredorits, ella amb la jaqueta d'ell, amb el clavell entre els dits de porcel·lana. I ell abraçat a ella. Quan arriben a casa, Marta els refà, estèticament parlant, i els prepara per un final de festa que recordaran com a patètic, bo i la imatge que se n'endú la jet-set barcelonina.
Més tard, ploren junts mentre fan l'amor per primer cop. Iscle es mou suau i Tatiana l'estima, i ploren junts tota la pena acumulada durant vint anys ella, trenta-set ell. Iscle sent una sensació nova, un plaer estrany i inèdit, que l'inunda al mateix instant en que Tatiana es sent sacsejada per una sensació nova. Es besen. I s'estimen un cop i un altre, fins que el soroll de Carmen picant a la porta els obliga a parar: cal tancar les cortines, els nens aviat tornaran d'escola.
Després d'un any d'immensa felicitat, Tatiana s'adona un dia que no sagna. Confirmades les seves sospites, ho comunica a Iscle quan baixa de l'estudi. Iscle és feliç, la besa, l'estima. És un amor convencional però impossible d'eliminar; i ara ella espera un fill seu. Li acaricia el ventre i li diu coses dolces a l'orella, com farà durant els propers nou mesos.
Iscle passeja orgullós la seva dona, descomunalment embarassada, per totes les festes de Barcelona. L'observa com es relaciona amb la Marta i com aquesta l'introdueix en els cercles on cal estar present; ella passeja orgullosa el seu ventre i el seu accent de Barcelona (no fóra convenient un accent empordanès), mentre parla del seu marit, que s'ha retirat temporalment per atendre-la a ella i als seus futurs fills. N'esperen dos, de cop, i Tatiana es sent espantada i exultant alhora. I somriu mentre explica que es van conèixer quan Iscle es va aixecar en un restaurant i va, literalment, xocar amb ella.
Tatiana gemega en un llit blanc. Iscle és al seu costat, dret, i admira el noi, potser de trenta anys, que es prepara pel seu primer part múltiple. Tatiana i Iscle han volgut anar al metge de la Seguretat Social; Marta ho troba poc apropiat però ha callat.
Caïm i Agnès ploren quan l'aigua els cau al damunt. Tatiana i Iscle somriuen, i es besarien si no fos per la vergonyosa proximitat de'n Collblanc, la Bruna (padrins de Caïm), l'Esteve i la Irina (padrins d'ella); i, sobretot, del capellà.