Tardor

Es dissabte pes matí em vaig despertar. Em vaig desperar i feia fred, vent i plovia. Plovia molt. Plovia tant que, potser per primera vegada en la meva vida dormint al camp, em va despertar.
Ho estava desitjant. Estava desitjant despertar-me envoltada de flessades, amb es peus freds, sentint es vent xiulant entre ses finestres, i es so de s'aigua caient dalt sa roja terra des camps eivissencs. Estava desitjant passar-me hores jeguent dalt es llit i pensar. Pensar en les meves coses, pensar en els meus problemes, pensar en tu.
Una estampa atípica, una imatge que els grans empresaris encarregats de promocionar Eivissa arreu del món no estan interessats en mostrar. No interessa vendre una illa de tardor, un destí turístic amb llargues passejades per sa tarda, potser interrompudes per un ruixat a última hora anunciat pels negres núvols que guaitaven callats en la distància, recollint pebrassos i pixa-cans a es boscos. No. No interessa.
És més fàcil destrossar tot es litoral eivissenc per a aconseguir fer venir es pitjors elements de cada país un parell de dies d'estiu, es quals aprofiten per anar de discoteca en discoteca, sense ni menys veure un trist raig de sol, una trista gota d'aigua.

M'encanta sa tardor. Sa tardor és com una desintoxicació. Una desintoxicació de tot el mal que ha fet s'estiu a sa nostra illa tan polida. És el temps de l'esperança, de tornar a començar. Un nou curs, una nova temperatura.
És a la tardor quan podem fer com els arbres, i desfer-nos de tot allò que no volem dins de nosaltres. Desfer-nos d'aquells records amargs que ens enfosqueixen es dia, cada vegada més curt. Desfer-nos de totes les bogeries que hem fet durant s'estiu, temps de no ser nosaltres.

És tardor. És tardor i m'agrada.
M'agrada perquè veig les coses més clares.
M'agrada perquè entenc el meu cor.
M'agrada perquè ara estic segura de que vull estar amb tu.