Tardes tristes

Un relat de: tapisser
Les tardes d'estiu són tristes.
Els veïns obren i tanquen persianes, portes, cortines perquè els últims filets del sol que, esbufegant cansat va donant per acabada la jornada, entrin o no entrin a les cases, faixin refilar la cadernera de la senyora Constança, o descoloreixin les teles dels sofàs.
Les bugades són recollides i només queden penjades a les seves cordes les peces de roba que en tot el dia no s'han eixugat, deixant buits en els estenedors com els forats d'una boca desdentada, també es reguen plantes que potser no ho volen.
El veí del bandoneó considera que ja té prou assajada la partitura d'aquest tango que a mi encara m'entristeix més la tarda.
Els coloms, les gavines i una merla que viu en un bosc interí del mig del celobert, compost per dues palmeres i un pi negre, es van retirant mandrosament cap als seus caus.
Les galeries, vistes amb els ulls tristos de la tarda, fan com d'aprenent de frontispici. No tenen l'ampul·lositat d'una façana principal però si la modèstia sabuda que sense els seus estenedors, les seves rampoines guardades i les coses que no podem tenir a l'interior, no podríem ocupar cap habitatge com es mereix.
Al darrere de cada vidre, una vida. Vergonyes viscudes a l'interior, en família, i amb els de casa, on les grans coses perden la magnitud de la xafarderia i on les coses quotidianes s'expliquen amb la seva frescor, sabedores com són que retrobaran la utilitat de cada dia en ser viscudes de nou l'endemà.

Algú que s'encarrega d'apagar el sol ha començat la seva jornada laboral i repassa que tot vagi quedant a fosques.
Els llums dels pisos es comencen a obrir, sorolls de màquines que fa estona van emmudint, crits angoixosos d'aus que van desfent el seu vol matinal en solitari.
D'aquí a poqueta estona pujarà aquella olor dolçassa que anuncia el rebombori de la feina a l'obrador del forn de pa i pastisseria de sota.
L'operari Municipal que s'encarrega de l'afer de la llum, va bufant les restes dels carbons de sol que encara queden encesos, llevant-los les ganes d'il·luminar encara deu minuts més.
Definitivament el veïnat abaixa les persianes, la cadernera endevina que aviat serà tapada per aquell drap narcòtic. Cada cop hi ha més llums a les cases, i mes i més gent.
La feina dels arquitectes ha estat calcular això, i les bigues saben que poden resistir el pes de l'edifici quan s'omple, quan té tot el pes pel qual ha estat construït.
També gairebé han enllestit la seva feina els pintors que fan que la silueta de la muntanya del fons es converteixi només amb un contrallum pobre.
Jo, segueixo pensant que les tardes són tristes, tot i això els avions que floten cel enllà, van venint, regularment, vés a saber d'on, sense preocupar-se de si el remat que condueixen hi cabrà dins de la tarda trista.

Comentaris

  • Què bo![Ofensiu]
    Montseblanc | 25-07-2018 | Valoració: 10

    Estava mirant a quin dels teus relats deixava la meva resposta al teu comentari. Al final m’he decidit pel darrer que has publicat, sense més tonteries. Però en la meva repassada dels teus relats he llegit “les tardes d’estiu són tristes”. I ara he tornat, a llegir aquest relat que és com una petita joia.
    T’haig de dir que he acabat la lectura amb els ulls plens de llàgrimes, però no pas perquè m’hagi semblat trist (que també) sinó per la perfecció amb que transmets tot el que veus i sents. Se m’han entelat els ulls de plaer, així de senzill (i tan difícil que és aconseguir-ho!).
    Ho he vist. Tot. La llum que se’n va, les que s’encenen. Les olors. Els sorolls. Les persones... com jo, com qualsevol. He sentit la vida, la de cada dia, la que és, i com ho sents tu, conscient de cada detall.
    Melangia, desesperació, quotidianitat, acceptació, humilitat, supervivència...
    Sí, potser sí que són tristes les tardes d’estiu, però són moltes més coses també, tal com ho expliques.
    Ja fa temps que no puntuo, perquè no sóc ningú per fer-ho. Però t’acabo de posar un deu pel que m’has fet sentir, perquè ara mateix el teu relat em sembla perfecte.

  • Brutal![Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 22-10-2016 | Valoració: 10

    Albert, aquest relat és una meravella, és brutal! Talment sembla la introducció d'una novel·la. Descrius amb detall el que veus i el que sents. M'ha agradat molt i molt i veig que ets un escriptoràs de primera, tant amb el teu to surrealista com aquest més realista i proper. Una forta i merescuda abraçada!

    Aleix

  • Ei, ei, tu ets un poeta![Ofensiu]
    aurora marco arbonés | 21-10-2016 | Valoració: 10

    Avui sí que m'has sorprès. No solament has fet una descripció minuciosa del que són els vespres d'estiu ( que a tu t'entristeixen) sinó que utilitzes el vocabulari amb una quantitat de bones metàfores que ja voldria jo per a mi:
    "els forats d'una boca desdentada", "la jornada laboral" del que comença a apagar el sol, "els pintors que fan la silueta de la muntanya del fons".... són unes imatges boníssimes, pròpies d'un poeta dels millors.

    També m'ha agradat com descrius la vida a l'interior de les cases quan l'empleat municipal acaba d'apagar el sol. Ho dibuixes tan bé que sembla que s'està veient una imatge costumbrista.

    No sé si creure'm, tanmateix, que t'entristeixen les tardes d'estiu. I si és així, és que vas al revés del món. Estimat amic, segons la creença popular, el que posa trist al personal són els vespres de tardor, tan llargs, tan apagats, tan poc càlids.
    És clar que això ja depèn de la percepció de cadascú.

    M'ha agradat força el teu relat, Albert.

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: