Tardes tristes

Les tardes d'estiu són tristes.
Els veïns obren i tanquen persianes, portes, cortines perquè els últims filets del sol que, esbufegant cansat va donant per acabada la jornada, entrin o no entrin a les cases, faixin refilar la cadernera de la senyora Constança, o descoloreixin les teles dels sofàs.
Les bugades són recollides i només queden penjades a les seves cordes les peces de roba que en tot el dia no s'han eixugat, deixant buits en els estenedors com els forats d'una boca desdentada, també es reguen plantes que potser no ho volen.
El veí del bandoneó considera que ja té prou assajada la partitura d'aquest tango que a mi encara m'entristeix més la tarda.
Els coloms, les gavines i una merla que viu en un bosc interí del mig del celobert, compost per dues palmeres i un pi negre, es van retirant mandrosament cap als seus caus.
Les galeries, vistes amb els ulls tristos de la tarda, fan com d'aprenent de frontispici. No tenen l'ampul·lositat d'una façana principal però si la modèstia sabuda que sense els seus estenedors, les seves rampoines guardades i les coses que no podem tenir a l'interior, no podríem ocupar cap habitatge com es mereix.
Al darrere de cada vidre, una vida. Vergonyes viscudes a l'interior, en família, i amb els de casa, on les grans coses perden la magnitud de la xafarderia i on les coses quotidianes s'expliquen amb la seva frescor, sabedores com són que retrobaran la utilitat de cada dia en ser viscudes de nou l'endemà.

Algú que s'encarrega d'apagar el sol ha començat la seva jornada laboral i repassa que tot vagi quedant a fosques.
Els llums dels pisos es comencen a obrir, sorolls de màquines que fa estona van emmudint, crits angoixosos d'aus que van desfent el seu vol matinal en solitari.
D'aquí a poqueta estona pujarà aquella olor dolçassa que anuncia el rebombori de la feina a l'obrador del forn de pa i pastisseria de sota.
L'operari Municipal que s'encarrega de l'afer de la llum, va bufant les restes dels carbons de sol que encara queden encesos, llevant-los les ganes d'il·luminar encara deu minuts més.
Definitivament el veïnat abaixa les persianes, la cadernera endevina que aviat serà tapada per aquell drap narcòtic. Cada cop hi ha més llums a les cases, i mes i més gent.
La feina dels arquitectes ha estat calcular això, i les bigues saben que poden resistir el pes de l'edifici quan s'omple, quan té tot el pes pel qual ha estat construït.
També gairebé han enllestit la seva feina els pintors que fan que la silueta de la muntanya del fons es converteixi només amb un contrallum pobre.
Jo, segueixo pensant que les tardes són tristes, tot i això els avions que floten cel enllà, van venint, regularment, vés a saber d'on, sense preocupar-se de si el remat que condueixen hi cabrà dins de la tarda trista.