Subjugar les hores

S'eixampla el món, com el fraseig llarg, a penes sostenible, prodigiosament -miraculosament- sostingut del saxo de John Coltrane.
Versos que aquieten les hores amargues, les ensinistren, les emmotllen a la melodia trencadissa sincopada pel jazz.
Hores que permeten compartir un somni. I, doncs, un món.
Gracies als poetes, a les poetes, a les gypsys!
Un petó,
franz

... una nit d'hivern -o d'estiu- observant la Lluna i fent un repàs ràpid a la vida... a la solitud que ens acompanya...
Sensacions condensades en un bon text!
Una abraçada

Estremidorament dramàtic, amb versos dolcíssims.
Comences amb una soledat esfereidora. Després una pau desolada. Més tard rebel.lió esclatant en la ceguera d'un món que ens vol pintar, perque deixem de ser nosaltres, i tu llances en punxa aquesta rebel.lió incompresa. I la vida ens deixa com vagabunds amb els sons dodecafonistes d'aquell saxofó llunyà. "...contemplar com el món s'eixampla dins l'horitzó dels nostres somnis,.."; potser per haver fugit d'ells? potser perque eren impossibles? Això no ho sé definir perque en aquests dos versos hi mantinc un cert dubte. Amb un final moribund o romàntic, no ho sé. N'he encertat alguna? Potser res.


Sergi