Sonet nº47

Aquella nit era a la meva vora,
Tots dos miràvem, carrer enfosquit,
Dins la cambra, la remor de fora,
Omplia de tristesa el nostre llit.

Volia aquella cambra tan callada,
Amb la conversa d'ella del passat,
Veia enllà cada estrella adolorida,
Per cada estrella, un somni callat.

Dins la cambra recollida i freda,
Em somreia ella, miratge idealitzat,
Bategava la túnica de seda,

Mentres el meu cor restava aturat.
Aquella estona clara que és finada,
Ara només forma part del passat.