Sonet nº46

Míser i trist apregon la tenebra,
Amb glaç als ulls i exiliat al born,
M'escorro sempre entre l'ombra,
Tot desfilant sol al final del jorn.

En hiverns blancs jo desafio al vent,
Tot assetjan a la mar oberta,
Espers ardents al clos de la ment,
Aturant ones a la descoberta.

Un mot exiliat al meu cor,
Una paraula que persevera,
I on se vulga que estigui no mor.

És l'esperança verdadera,
I nosaltres la força que la mou,
Desterrats a la solitària terra.