Sonata

Primer moviment- Largo e sentito

Silenci a l'escena. Tot és foscúria; el buit, el no res. No se sent cap soroll ni de música; el silenci és gairebé estremidor. Un focus il·lumina primerament la figura central, el subjecte, l'essència mateixa de la persona. Acte seguit, s'encenen alhora altres dos focus, a l'esquerra i a la dreta del subjecte, on es situen els altres dos personatges: la consciència i l'enteniment, respectivament. Tots tres estan asseguts en una cadira negra; i van vestits amb robes llargues i negres; ara la consciència s'alça i comença el seu diàleg:

La consciència- Sí, ha arribat la teua fi. Ara moriràs, però no has de preocupar-te; tothom mor, tot té una fi. És el sentit de la existència: tot comença, es desenvolupa i acaba.

El subjecte s'alça, amb una expressió atemorida; el seu temor és absolutament perceptible, tant per ses faccions com per les esgarrifances que recorren el seu cos. Acte seguit, aixeca la mirada al cel i es tomba boca avall amb l'orella apegada al terra.

L'enteniment s'alça de la seua cadira. Mirant al públic, entona una misteriosa cançó la lletra de la qual diu així:

L'enteniment- Encara que arriba la fi, és el principi d'altre estat superior. És possible que hi haja un Déu? O és que hem nascut per a cantar el nostre propi rèquiem?

C- És molt profund el que dius; no obstant, encara que no tinguem cap prova de la existència d'un estat superior a la mort, és absolutament inversemblant que els homes bons no es diferencien dels roïns, puix no seria just.

E- (amb falsa afecció)I qui ha dit que la vida haja de ser justa? En què ens basem per a dir que les coses són justes o no ho són, si el terme de justícia és un terme que prové del propi home? Fes-me cas, que jo entenc d'estes coses. (a la consciència) Això sí, pel que fa a la qüestió de l'existència, m'agradaria plantejar un raonament.

El subjecte s'alça de cop, es detén i, acte seguit, amb moviments molt ràpids, s'asseu al terra amb les cames creuades. Amb les mans s'agafa el peu contrari i es balanceja d'avant a enrere.

C- (a l'enteniment) comença puix, molt em tem que d'açò no haurem de traure aigua clara.

E- (Acluca els ulls i amb un somriure murri) Bé, suposant prèviament que es puga realitzar una distinció entre el que es pensa i el que en realitat són les coses, la qual cosa sembla més que probable, no és cert que els objectes materials mai desapareixen, mai deixen de ser, sols es transformen? I en canvi, no és veritat que són precisament els nostres records i el que pensem el que oblidem i desapareix? Així doncs, no és lògic pensar que després de la mort sols queda el nostre cos que acaba transformant-se en energia, puix és en el que la natura ens transforma a la nostra mort; i que tots els pensaments i continguts de la ment són els que desapareixen?

El subjecte llança un sospir, seguix balancejant-se; comença a taral·larejar una cançó de bressol mentre un acompanyament dissonant de cordes sura en l'aire.

C- Potser tingues raó (abaixa la mirada; no hi ha pressa, el temps s'ha esvaït) No obstant, em negue a pensar que la natura siga tan senzilla com la proposes. (xicoteta pausa; alça la mirada) Com ben sabràs, jo no em guie per la lògica i, per tant, mai podria arribar a afirmar tal enunciat mitjançant el teu raonament. A més el que dius és absolutament impossible; l'ésser humà es guia per una sèrie d'idees que no són materials i que mai desapareixen ni desapareixeran: el bé, el mal, la justícia...

E- (gairebé enutjat) I és que penses que, si tots els homes moriren, eixos ideals no es perdrien? No és per tant molt gosat afirmar que eixos ideals existeixen en la naturalesa?

C- El meu univers d'estudi mai podrà anar més enllà de la ment de l'home; però, pense que es podria realitzar una analogia entre els ideals humans i les regles que regixen la natura, puix no és veritat que existeixen una sèrie de equacions matemàtiques capaces de predir el comportament de la natura? I és que estes no són un ideal? No podria existir un ideal, una equació comuna en la que confluïsquen tots els fenòmens físics? D'això n'estic pràcticament segur. I de la mateixa forma que existiria unitat en el comportament de la natura, pense que de igual manera és plantejable el concepte d'unitat entre els pensaments; i és que això no és precisament un Déu?

El subjecte agonitza, es cargola, s'aixeca:

Subjecte- (cada cop alçant més la veu) Iudici signum: tellus sudore madescet. Iudici signum: tellus sudore madescet! (Cridant) Iudici signum! Tellus sudore madescet!!

E- (Amb actitud d'indiferència) la fi arriba.

El subjecte es queda mirant la llunyania; acte després, cau a terra i mor. Alhora, la raó i l'enteniment desapareixen en una fumerola blanca. Únicament el focus il·luminant al subjecte, mort al sol. S'apaguen els llums. Fi de l'acte.




Segon moviment- Rondó

Immers en un univers de blavor, enmig del menjador de l'antiga casa del poble, s'alça majestuós un dels elements més senzill que hom ha pogut construir i què, alhora, pot arribar a provocar impressions de bellesa molt superior a la majoria dels sentiments dels que diem que ens fan sentir bé. Allí, sola, poderosa, supèrbia, s'alçava la taula del menjador; no era una taula massa carregada pel que a adorns es refereix, ni tampoc tenia res d'especial. La sola presència d'aquella senzilla tauleta i la cadira groguenca d'estil rústic que l'acompanyava, de mesures insignificants totes dues en comparació a la immensitat de la sala, produïa en mi una sensació de pau, de calma, però especialment d'intemporalitat, que gairebé em feia sentia com si d'un moment a l'altre el temps passaria i jo moriria, i la taula i la cadira seguirien allí eternament, que la imatge no perdria ni una minsa de tota sa bellesa.

Ací en Castella hom acostuma a beure un bon got de vi junt amb son entrepà de cansalada a l'hora de l'esmorzar; d'ací els fins rierols de vi que queien fins al sòl per entre els innumerables plecs d'unes estovalles exquisides amb copiosos brodats cosits a mà per les ames de la casa durant generacions; eren uns motius florals de gran colorit que donaven un toc de color vermell a l'enorme sala blau, una sala d'una blavor esplèndida.

I, al damunt d'eixes estovalles arrugades sobre la tauleta summament senzilla, estaven el fruiter i la florera, unes figures solitàries; em vénen a la ment aquells homes que viuen al desert, caminant sobre els seus camells entre les dunes, i la brisa del vespre assotant, junt amb unes minúscules partícules de sorra que el vent acostuma a arrossegar, les cares brunes d'estos; acostumats a l'escalfor extrema del sol, adaptats a unes condicions que difícilment qualsevol altra persona podria. I no obstant, allí continuen, s'han adaptat, no podrien concebre sa vida sense el seu mar etern de sorra.

I és que no podia concebre un altre espai per a eixos solitaris objectes, tan esplèndids però alhora tan horribles fora del context en el què es trobaven. Semblava com si no hagués altre espai en el món per a ells, com si hagueren sigut creats per a romandre a eixa habitació blava, sobre les estovalles desarreglades damunt de la taula de senzillesa inigualable.

La cadira allunyada de la taula, les exagerades arrugues de les estovalles, les gotes de sang de raïm que queien fins al sol... en tot eixe rebombori, no obstant, arribava a concebre una impressió com si tot estiguera exactament al seu lloc. Notava com un cert ordre enmig del caos il·luminava l'escena, l'ordre del desordre. Tot em feia pensar com si haguera sigut concebut així, en relació a unes proporcions que el raonament no podia arribar a percebre, unes proporcions mesurades al mil·límetre per a propiciar l'efecte que l'escena produïa en mi.

La fruitera era també de color blau, però d'un to una mica més fosc que la resta de la sala. Era un d'eixos típics objectes de ceràmica de Manises que les velletes porten del viatge a Benidorm de l'estiu; consistia en un plat de fons blanc adornat amb moltíssimes flors pintades en blau, de gran bellesa i treball, amb els vessants acabats en alt i en ondes, amb el què formava com una espècie de conc. Per sota sobresortia un cilindre i al cap trobaves una base rodona; al final, la fruitera donava la imatge d'una espècie de copa de grandària sobrenatural, però amb el got molt més pla. I a sobre, tres pomes eminents lluïen com unes xicotetes guspires enmig d'un estanc en calma. Al fons de l'estanc, es veia que lluïa una quarta espurneta, la qual semblava que no s'apagaria, com si l'estanc fora simplement un vidre baix el qual sols hi hagués aire. No obstant, sobre el blau vaixell de ceràmica cap de les altres semblava que arribarien a arreplegar al nàufrag, car temien que les superara en lluentor i color. I pel que feia al gust, la collita d'este any havia donat com a resultat unes pomes extremadament dolces i gustoses.

Per contra, la florera tirava més bé cap a un to blauverda. A dins, es trobava una barreja de les espiguetes que s'enganxen a la roba i que els nens empren en els seus jocs; i altres plantes verdes, de fulla xicoteta i xicotets fruits taronja. El contrast entre el groc de les espiguetes i el verd i el taronja de la planta donava com a resultat una textura molt diferent a la inicial, i d'una bellesa pròpia d'una realitat superior.

I, a sobre la taula, queien quatre espiguetes més. Definitivament, la sala no era buida.



Tercer moviment- Presto con fuoco.


La societat... quin fàstic que em doneu tots... controlats pels mitjans de comunicació, obeint cegament a quatre ninots malparits folrats de diners. Em doneu fàstic, tots, vassalls del consumisme, on és el vostre esperit, la vostra ànima substituïda pel desig incontrolable de comprar.

Fotre, se m'està acabant la merda... i encara són les cinc de la vesprada. Mira, eixe malparit, mirant-me amb cara de llàstima, com si en realitat li la donara. No sap que qui la dóna en realitat és ell. Ostres, ja m'estic cansant; com no deixe de mi
rar-me... no, no tinc ni forces ni per a aixecar-me. Necessite més merda, i en necessite ja. Què fred està l'asfalt. Tant de bo estigués ara en ma casa, a dins del meu sobre!

Ma mare, eixa dona gruixuda de cabells blancs; plasta... sempre marmolant-me per tot... Ella deia que jo era la seua major esperança en esta vida, que havia de ser açò o allò, que havia d'aprendre idiomes, fer colzes i eixes coses, tot pel meu futur. Quan començà a adonar-se que jo em drogava, ja em punxava cavall a sovint, la meua passió, novia vestida de blanc a punt de ser desvirgada.... Mai ho acceptà. Ma mare... Intentà fer que deixés les drogues; però jo mai volguí deixar-les i sempre en prenia a les seues espatlles. Com havia d'obeir-la? Maleïda borratxa... Tots els dies deia que ho havia deixat, però cada nit després de prendre la dutxa em trobava de set a deu ampolles de cervesa al damunt de la taula del menjador. Tan lluny arriba la hipocresia humana!!

Ma mare començà a beure quan jo era molt menut, tindria cinc o sis anys; recorde que sempre em deia que mon pare era una mena de diable personificat. Ell fugí a l'estranger el mateix any en què vaig entrar en primer curs de primària, ho recorde com si fóra hui mateix. Mai vaig saber mentre estigué amb nosaltres a què es dedicava, però el cas és que ens donava per a una bona casa i per a viure folgadament. Posteriorment, ma mare em contà que fou revenedor, i un dels més coneguts pels ambients més farandulers de la societat. Contava amb importants i molts cops famosos clients, com ara alguns d'eixos que ixen per la televisió contant la seua vida (la qual, pel que sembla, interessa a tanta gent), i cobren un munt de diners que els permet continuar amb els seus vicis i deplorables addiccions. Pel que sembla, segons m'assabentí molt posteriorment, mon pare fugí d'una condemna de molts anys de garjola, acusat amb raó per un fals amic, qui li devia una quantitat innombrable de diners. Així doncs, un dia agafà quatre camises, quatre pantalons, dos de pana i dos vaquers, tantes mudes de roba interior i mitjons i agafà el primer vol que hagué disponible, exactament, a les quatre de la matinada. Recorde que feia com si dormira al meu llit quan ell entrà a pegar-me un bes en la galta i a dir-me adéu per a sempre. Recorde també que, amb la respiració entretallada i el cor a punt d'eixir-li del pit, intentà tancar la porta el més lleument possible. Ho recorde com si fos ahir. Fou l'última notícia que tinguí del meu pare; per ma banda, tant se val; com si li partix un llamp.

Al cap i a la fi, què més em dóna? És que em portaran la merda que tant en necessite? Ho dubte moltíssim: ma mare fa ja tres anys que és morta, i mon pare s'encarregà de què mai sabérem res d'ell, i creieu-me, ho aconseguí a la perfecció.

De tota manera, no m'han fet falta per a res per a arribar a ser el que sóc: un maleït drogoaddicte més mort que viu i amb un lleuger gust a merda en la boca. Al cap i a la fi, a què més podia aspirar? Sóc exactament les meues circumstàncies. Des de molt menut vaig estar introduït en el món de les drogues; sempre he tingut el bonic costum d'ajuntar-me amb les persones menys adequades, una mena d'impuls natural que em portava cap a la destrucció. Així és com vaig anar caient primer en el fracàs escolar, després en una profunda depressió adolescent i finalment en la meua passió, la meua companya que recorre nit i dia les meues venes; per a mi és el deu de tots els meus gojos i alegries; ben mirat, què he d'esperar de la vida? En què ens diferenciem d'estar vius de morts? Qual és el motiu pel què estem vius? El mateix donaria no estar-ne si ho comparem amb la immensitat de l'univers.

Però, jo ja ho sé. I és que estem ara i ací. Estem vius per a gaudir al màxim, per a sentir plaer, complir els nostres desitjos, consumar els nostres vicis. Què més dóna morir si hem gaudit? Hom ens diu de treballar, de crear-nos un futur, de ser productius; me'n ric de tots ells! Al final sempre acabaran sent esclaus del consumisme o de qualsevol dels altres dimonis de hui en dia. Per això no suporte a la gent mirant-me amb aire de superioritat, com si el que jo sóc o deixe de ser estigués mal, com si fóra jo la deixalla humana! És que cadascun no té diferents percepcions d'un mateix fenomen? Per exemple, una freda nit de desembre una persona pot tindre calor i una altra morir-se del fred. És que, de la mateixa manera, l'home no percep el bé i el mal en funció a unes estructures mentals manipulades, però que són canviants d'un a un altre? I dic manipulades perquè des de xicotets se'ns ensenya el que és bo i el que no ho és, el que es deu fer i el que no, en funció a la utilitat social que tinga un acte. Si deixem créixer a varis exemplars humans separats d'una societat esclavitzant i, fins i tot, de la natura, la qual també poguera arribar a fer-ho, estic segur que cadascun tindria una idea diferent del bé i del mal. La gent social té una mena d'unitat pel que fa a la forma de pensar, de tal manera que unes persones sempre manen sobre altres; fins i tot el més rebel està subjecte a esta mena de gran bola de neu que no ens deixa ni pensar ni ser.

D'esta manera em vaig cansar de formar part d'una baga més i vaig decidir rebel·lar-me contra tot i contra tots. No obstant, ma situació no ha canviat ni una mica; abans era esclau de la societat i ara en sóc de mi mateix. Això si, a mi no em mana ningú més que les meues passions i capricis. Però ací és la paradoxa! Sóc esclau del sentit de la meua vida mateixa! És irònic pensar que l'ésser humà ha nascut per a l'esclavitud; solament hem de triar qui ens la imposa. No és fabulós?

Nosaltres, els éssers humans, no deixem de ser més que animals que ens hem categoritzat a nosaltres mateixos com superiors. Actuem com ells: ben mirat, es poguera dir que les nostres relacions es basen en una constant relació de dominació d'un individu sobre l'altre, arribant-se en algun cop a un balanç de forces què les estabilitza. Ho podem veure en tot tipus de relació: entre amics, entre mare i fill, i inclús entre amants. Això és, les relacions humanes estan sobrevalorades. L'home es creu eixes falòrnies de l'amor, l'estima i l'amistat, tan comunament divulgades per nosaltres mateixos per a remarcar-nos com a superiors a la resta d'éssers vius.

No obstant, tot és a la naturalesa mateixa de l'ésser humà com a animal: neix, es relaciona amb el medi, es reprodueix i mor. Som una constant més en la natura. Som una substància més, una cosa que ni tan sols és única, animals dominats o dominants, titelles i titellaires.

A dir veritat, la nostra mort no canviaria res, l'existència és una gran paradoxa, pensant-ho bé. Mirant més profund encara, què mes dóna que gaudim? Què importa tot? La nostra existència passarà ara i sempre desapercebuda. Per a què, per a què viure sense motius?