Sensacions

Sabeu? Moltes vegades he pensat d'anar-me a viure a l'estranger, a aquelles llunyanes terres en busca de la meua identitat i en la recerca d'una vida nova. Potser aleshores poguera ser tot allò que sempre he volgut, se m'obririen portes, em mostraria avant la gent tal i com sóc en la realitat, sense cap mena de por al "què diran"

Però també m'he preguntat de sovint, què faria allà, en el lloc més recòndit de la terra, allunyat de ma gent, sense la claror i xafogor pròpies de l'estiu, sense la freda humitat de l'hivern a la vora del riu acariciant-me? A molta gent no li agrada això, i supose que a mi tampoc. Però aquesta mena de coses insignificants i angunioses, que la gent tant odia, em produeix una sensació impossible de descriure; eixos passejos a la nit, a la llum de la lluna (mai millor dit, a la lluna de València), quan tot està en calma, no hi ha un ànima, és una mena de silenci religiós, com si el món sencer continguera la respiració un cop, per a deixar-me endinsar-me dins de la sencera profunditat del meu ser.

Potser aquesta sensació sigui insignificant, de fet, ho és; però, de vegades, les coses més insignificants són les que més valor tenen per a nosaltres, i no pas les que la societat ens diu que han d'ésser. Per això no sé si serè capaç algun dia, de dir adéu-siau, d'abandonar ma terra, de trencar amb tot, d'anar-me per a sempre. Realment paga la pena?