Son, malson

No m'acostuma a passar que un somni aconsegueixi desvetllar-me a mitja nit, però quan així succeeix puc recordar-lo bé, fins i tot alguns detalls amb força claredat. No així quan un somni és passatger, de rutina, dels que no signifiquen precisament una sacsejada important en plena nit.
Però bé, era un quart de sis d'aquesta matinada quan el meu subconscient se n'ha afartat d'aquest somni-malson. Suposadament ha activat l'alarma dins meu i ha donat pas a una nova foscor; la real, la que permetien discernir els meus ulls ja completament oberts. Era la fosca habitual, ho sabia perquè hi havia tots els elements coneguts i habituals envoltant-me; em refereixo a les línies dels mobles de sempre, a la primera imatge d'anys seguits de llevar-se al mateix lloc, al tacte conscient i restablert de les mateixes mantes de sempre, al so de la ràdio que acostumo a deixar endegada i també, es clar, a aquella més que coneguda cortina blanca que es torna quasi totalment ataronjada a les nits des de fa quatre o cinc mesos, quan alguna mena d'il·luminat va decidir canviar-la per aquella llum blavosa i freda a la que estava acostumat, la que s'havia mantingut inamovible durant més de vint-i-vuit anys a l'altra banda del carrer.

Però a veure, el somni: instants abans de desvetllar-me estava destrossat per haver mal completat alguna mena d'examen. Pel que es veu feia temps que preparava aquell moment tan important. Era un punt d'inflexió en la meva vida i l'estava vivint a la fi. Jo em trobava assegut en un pupitre, dins una classe irregular, canviant cada dos per tres. Tan bon punt era més ample que llarga com més llarga que ampla, tan bon punt hi havia dos professors als que consultar com un de sol, tan bon punt hi havia molts alumnes com pocs, tan aviat hi havia molts pupitres com només el meu. Però això sí, sempre hi havia boirina als extrems d'aquella aula sense finestres, i aquest era l'únic element fix, doncs tot variava: l'aula, els professors o vigilants, els alumnes, els presents, els fulls, les preguntes i també l'hora d'entrega.
Tot just començar - ull! -, m'adono que tinc tres preguntes de matemàtiques al meu davant, quan jo m'he preparat a consciència expressió escrita, ortografia, anglès i història. Pregunto al professor si és lògic que, per accedir a un curs de llengua l'examen general sigui de matemàtiques. Em diu que sí, molt seriós, i endevina a la primera a quina carrera vull accedir i me l'esmenta, com culpant-me del meu desvari al menysprear les matemàtiques i el sistema llargament provat com a vàlid. I m'assegura que sí, que cal fer matemàtiques per passar. I bé, torno capcot al full. Les matemàtiques mai han estat el meu fort però m'hi he d'enfrontar. Miro la primera pregunta, que recordo anava de mesurar la hipotètica distància existent entre un núvol blanc i una paret mitjançant una corda. No la trobo descabellada ni res per l'estil aleshores, sinó que en aquell moment sé que no m'he preparat res de fórmules matemàtiques i que ho tinc més aviat magre per aprovar.
Aleshores apareix a l'acte, rere meu i a la dreta i, igualment assegut en un pupitre un altre personatge. És un antic company d'institut del que no tinc notícies des de fa prop de deu o onze anys. Em demana ajuda per la primera pregunta, si l'hi puc fer cinc cèntims. Li dic que no en tinc ni "flowers", que jo ni tan sols sabia que hi entraven matemàtiques i que s'haurà d'espavilar ell solet. Però aleshores canviem màgicament d'ambient, sóc a una classe diferent i, davant meu, aliè a l'examen i com sortit del no-res, hi ha el meu germà; al que pregunto amb veu quasi imperceptible si em pot fotre un cop de mà. Ho prova, mou fils, però s'esvaeix de cop i volta abans que l'ajuda arribi. Estic perdut i m'estresso. Començo a donar voltes en els diners gastats i el temps emprat per preparar aquell examen. No puc esperar més, no tinc prou energia per començar altra vegada. He d'aprovar com sigui.
I l'antic company d'institut que no para de preguntar-me coses. I jo preocupat perquè el professor no para d'escrutar els rostres dels assistents per tombar - amb molt de plaer - al primer atrevit a copiar o a parlar amb el company. Així passa una hora i deu minuts - l'examen dura una hora i mitja -, i descobreixo a la fi la solució a la primera pregunta; una senzilla regla de tres. La completo i aleshores, m'adono que rere l'examen hi ha dos fulls més; les típiques preguntes que jo m'havia preparat i que sempre m'havien anat bé; les d'enrotllar-se perquè siguin valorades tan en expressió escrita com l'ortografia. Ni anglès ni història, però tan se val, em desespero igual. Són un total de sis preguntes llargues i em queden ja només quinze minuts. Tothom - fins i tot l'ex company d'institut - entrega i jo sóc el darrer que queda a l'aula. Provo de contestar-ne dues a corre-cuita, sense deixar de pensar que si hagués descobert aquells fulls a les primeres de canvi tot hagués anat rodat. Si tingués mitja horeta més!, penso, ho tindria al sac! Però no hi ha treva, ara s'ha quedat només un professor, i diu que abans de deu minuts serà a l'escola - pel que es veu està a un altre lloc d'on es fa l'examen-, i que li he de portar allà l'examen acabat. Del no-res - altra vegada - apareix un amic íntim al meu costat, li dic que si em pot baixar amb cotxe fins a l'escola, ben a poc a poc, mentre completo les parts que em falten i tingui així oportunitat d'aprovar. Em diu que no pot, que ha d'anar a recollir el gos al camp de maduixers o alguna burrada per l'estil. M'emprenyo, però no li ho dic. Em desespero fins al límit. No puc més! Tot em surt al revés!

Més pressionat que descansat obro els ulls, discerneixo el so de la ràdio, miro l'habitació, descobreixo les cortines ataronjades i m'alegro d'estar sota les mantes, d'haver despertat d'aquell maleït malson. Prenc el telèfon mòbil de damunt la tauleta. Un quart de sis del matí. Massa aviat per quedar-se llevat, massa tard per pensar en dormir altra vegada d'una tacada. Però m'aixeco estressat, surto al balcó, miro el fanal ataronjat i no sé perquè penso en comprar una escopeta de balins. No fa vent, no fa fred. Hi ha humitat. Encenc un cigarret. Penso en el cabró d'en Freud. M'oblido de tot allò. Torno al llit.