Somrient al res i perdudes entre tothom

Paraules i versos omplen l'espai
i ressegueixen les ombres de color blanc,
creant misteris, descobrint realitats,
despullant els secrets, els records oblidats.

Les ments viatgen a mons llunyans,
transporten la brisa d'aquell mar blau
al dia d'avui, despertant l'instant,
esperant el sol, descobrint la veritat.

I si marxem al bosc on el temps no hi té lloc?
I trenquem els rellotges i cremem parets?

Que els somnis prenguin forma, entre tons verds,
color d'esperança, i groc i roig intens...
i busquem estels fora de les nostres ments,
i agafem el TOT amb les mans, sense entrebancs,
però poca estona, que si es gasta, perdem el combat
i no volem caure al carrer i perdre'ns entre asfalt...

ja no recordava que som al centre de la ciutat!

Sí, la gran ciutat. Despersonalitzada, individual...
on ningú sap de ningú, i cadascú s'esguarda, sol.

On la gent somriu al res i es perd entre tothom.
Però nosaltres no hi entrem, aquí,
somriem al TOT i ens perdem entre ningú.

I tenim clar que el bosc és nostre, i la nit també,
que la lluna ens mira, i sap que amb ella hi estem bé,
i baixem riu avall, lluny.........................Silenci.
Només les ones del mar, enmig la llibertat
i uns cants de sirena escassos,
que la nit ja va plegant...

La lluna acaricia el sol, amant impossible i real,
un joc d'intensitats i colors amagats,
entre espurnes d'estel i rajos alliberats,
i diu adéu, entre despertadors que sonen,
que la llum del sol masses vegades fa mal.

La lluna marxa al bosc,
ens deu estar esperant.