Cercador
Somni de primavera
Un relat de: RemohPuc escriure allò que somio? De debò? Potser és cert i taco, amb els meus somnis, blancs papers de tinta negre. Viatjo per un futur incert però sempre complaent i irrealitzable. Imagino, verds camps al llarg de sinuoses muntanyes compartides amb majestuosos arbres espesos entre els quals s’aprecia un home construint un bonica casa de fusta amb les seves pròpies mans aliè al món i de les seves constants.
Volo entre núvols blancs en mig d’un cel blau irradiat per un imponent sol de primavera. La boira queda lluny de tota probabilitat, endinsada entre les muntanyes de l’horitzó...
...Però de cop començo a caure, em precipito contra un terra, que està cada vegada més a prop. Deixo els núvols i començo a veure la gespa verda on inevitablement m’estimbaré. Mentres caic, em dóna temps a fixar-me en camp, com no l’havia pogut veure abans. Està ple de petites punts negres. És curiós per que quan pujava, no m’hi havia pogut fixar.
Ara és quant me n’adono que totes les il·lusions no eren res més que fantasies irrealitzables per un pobre somniador. És trist i incert però alhora real. En realitat sabia que tard o d’hora havia de passar, que el món que has somiat se’t derroqui davant teu, impassiblement.
Ara que ja sóc a pocs segons que xocar amb la bonica gespa, veig que no estic sol. Tots els punts negres que veia, no són res més que infants aprenents de viure com jo. De alguna manera em consola no estar sol, no ser l’únic que està improvisant en aquesta vida. Vida que a voltes, et fa petit. Et fa recordar, que encara que gran part de les teves il·lusions són irrealitzables, gràcies a elles, camines cada dia i fas passes cap a realitzar-les.
Volo entre núvols blancs en mig d’un cel blau irradiat per un imponent sol de primavera. La boira queda lluny de tota probabilitat, endinsada entre les muntanyes de l’horitzó...
...Però de cop començo a caure, em precipito contra un terra, que està cada vegada més a prop. Deixo els núvols i començo a veure la gespa verda on inevitablement m’estimbaré. Mentres caic, em dóna temps a fixar-me en camp, com no l’havia pogut veure abans. Està ple de petites punts negres. És curiós per que quan pujava, no m’hi havia pogut fixar.
Ara és quant me n’adono que totes les il·lusions no eren res més que fantasies irrealitzables per un pobre somniador. És trist i incert però alhora real. En realitat sabia que tard o d’hora havia de passar, que el món que has somiat se’t derroqui davant teu, impassiblement.
Ara que ja sóc a pocs segons que xocar amb la bonica gespa, veig que no estic sol. Tots els punts negres que veia, no són res més que infants aprenents de viure com jo. De alguna manera em consola no estar sol, no ser l’únic que està improvisant en aquesta vida. Vida que a voltes, et fa petit. Et fa recordar, que encara que gran part de les teves il·lusions són irrealitzables, gràcies a elles, camines cada dia i fas passes cap a realitzar-les.
l´Autor
22 Relats
11 Comentaris
18905 Lectures
Valoració de l'autor: 8.86