SOM POLS.

M’estava fixant en els talons clivellats d’una mare que duia un bebè penjat d’un arnés en el pit i un infant més gran agafat de la mà. I la senyora de la neteja me va demanar pas bruscament amb l’aspirador a tota màquina perquè jo tenia els peus allargats. I aquella ungla despintada, descuidada, de la mare també s’estava clivellant, cada vegada més, potser? I el clivell solcava la pell estriada amb una trinxa que es va convertir en dues, després en quatre, i vuit, i es desfeia la mare… I el bebè grinyolava i l’infant cridava. I no era cap somni perquè jo era allà i me tocava i la carn era la meva, i els ossos també, i la ferida que m’havia fet encara no havia clos del tot. I jo era allà i patia els clivells, atònit, immòbil, fins que vaig gosar d’agafar primer el bebè per l’arnés, com vaig poder, mentre sa mare s’esmunyia desdibuixant-se entre les teles, i després l’infant de la mà. I vaig romandre parat allà mateix, a la filera. I vaig sentir un esclafit a les ungles dels dits grossos dels meus peus i de sobte va passar la senyora de la neteja a xuclar de pressa de pressa el munt de pols de la senyora.