Solstici d'estiu

La vaig tornar a veure en una revetlla de Sant Joan, d'aquelles amb foguera hipnòtica i és que el poder del foc no té límits si te'l mires de fit a fit. Jugàvem a saltar els troncs encesos entre les flames. I la sensació de perill augmentava el plaer de l'abisme, aquell punt de no retorn absolutament temptador. Bevíem a glops, de tot i barrejat. L'objectiu, emborratxar-nos, per oblidar, per fugir un cop més de les nostres vides, de la misèria interior plena de frustracions que ens depassava.
Ella, en un vestit blanc com de fada, es movia a càmera lenta, semblava un miratge irreal. En el darrer salt va relliscar i va quedar estesa sense moure's. La Georgina es va acostar esparverada i bufant. Va dir, l'Ester ha begut molt, ja venia torrada de casa. Vam mantindre la calma, en Marçal i jo, traslladàrem l'Ester a la platja, fora del brogit de la gent, en un lloc arrecerat, pregant a un Déu inexistent que de mica en mica s'eixorivís.
Seguia immòbil. En Marçal li va engegar una plantofada a la galta, forta i sense miraments. No es va bellugar. Semblava una princesa de conte, amb el rostre adormit i el cos descansant en una deixadesa embriagada de l'atmosfera de la nit més curta de l'any, el solstici d'estiu.
Després d'uns minuts que es feren eterns, vam avisar a una ambulància, doncs se'ns havien esvaït el jocs i les rialles histèriques. El cap se'ns va aclarir tot de cop, sentint les sirenes eixordant la nit amb el so del crit i de la immediatesa.
El personal sanitari va atendre a la noia amb rapidesa, encara adormida. Ens van dir que era morta d'un coma etílic.
En sentir-ho, no em va caldre un urinari, sobre la sorra il·luminada pels focs d'artifici vaig afluixar l'esfínter, entre plors estèrils i llàgrimes d'impotència.
Una buidor eixuta em va aclaparar els sentits i tot el que em voltava em va semblar un malson funest.

Vaig mirar la foguera i les flames seguien ballant al compàs de la nit, mentre dins meu quelcom es trencava per sempre.



gypsy