Solitud

Un relat de: joandemataro

Avui en Pep i la Mei són sols a casa. A la cuina se senten els clàssics sorolls metàl.lics dels estris, coberts i cassoles que xoquen entre ells en ser llençats a la pica. El soroll inaguantable de l’extractor de fums que s’amplifica en obrir la porta, ja fa massa estona que embruta el silenci…
Al menjador se senten veus que conversen sobre diferents temes d’actualitat, a vegades s’esveren i algú hi posa pau.
La Mei surt de la cuina atrafegada i es dirigeix al menjador, en veure la ganyota que dibuixa en Pep a la seva cara, s’adona que s’ha descuidat de tancar l’extractor, hi torna i l’apaga. Es fa un silenci d’aquells que s’agraeix. Torna al menjador i seu a taula al costat d’en Pep que està amb la mirada clavada al televisor, fan les notícies… En Pep es passaria el dia mirant les notícies. Ara mateix parlen dels nous avenços en investigació relacionats amb la medicina genètica, “ encara queda molt camí per avançar”- diu un investigador amb cara d’orgull, “ però hem fet una descoberta que pot revolucionar el món de la medicina del futur!! “.
En Pep i la Mei són sols a casa. Ella ja fa temps que se sent molt sola, enyora les animades converses que mantenia amb el seu marit. Eren una parella tan compenetrada ! Fa uns mesos que ell comença a perdre la memòria i cada dia parla menys. Ja fa uns anys que li van diagnosticar l’Alzheimer i sembla que la malatia el comença a atrapar. La Mei se’l mira entendrida; mentre ell segueix mirant el televisor, la seva cara, a part de confusió, no mostra el més mínim rastre d’alegria ni de pena…

Comentaris

  • UPS, perdó[Ofensiu]
    Marina Terra Èol | 22-07-2011

    Ups, perdó,...Hola Joan

  • No ho he vist pas a venir.......[Ofensiu]
    Marina Terra Èol | 22-07-2011

    Hola Josep,
    Hi ha tantes parelles que al cap dels anys no saben massa què dir-se i posen les notícies de la televisió com a pretext als seu silencis, que mentre anava llegint , he cregut que aquesta era exactament la situació que descrivies fins que he llegit la paraula Alzheimer.
    Que trist deu ésser sentir que la persona amb qui has compartit i continues compartint el camí de la vida, ja no el pugui entendre, ja no el pugui gaudir plenament....
    La situació del relat em desperta una gran compassió i em surt d’expressar en veu alta tot el meu suport a aquelles persones que han passat o passen vivències semblants. Ànims de tot cor.

    Marina

  • i més sola es trobarà ...[Ofensiu]

    i més sola es trobarà quan ell no hi sigui, malgrat que ara, la malaltia d'ell l'aclapara.

    Aquesta és una lectura sobre la qual s'hi passa la vista ràpid quan un o una és feliç, per que tot i haver voluntat de comprensió, no es pot copsar la situació real dels personatges.
    També es llegeix ràpid quan s'ha viscut una situació semblant, pels records dolorosos que desperta.

  • Relat colpidor,[Ofensiu]
    free sound | 13-07-2011 | Valoració: 10

    com la vida...
    Moments tendres i moments difícils,
    records i oblits...
    Delicada manera de descriure dues realitats,
    unides i alhora amb solitud.
    Gràcies pels teus comentaris...
    Bon estiu!!!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de joandemataro

joandemataro

424 Relats

2135 Comentaris

439517 Lectures

Valoració de l'autor: 9.90

Biografia:
EL MEU PERFIL AGAFA UNA NOVA IMATGE : LA PORTADA DEL MEU PRIMER LLIBRE EN SOLITARI.
SI ALGÚ EL VOLGUÉS TENIR A LES MANS ( senzill: un mail a jabellan@xtec.cat i en parlem )

i SI VOLEU SABER MÉS SOBRE EL LLIBRE : BLOG DEL MIRALL : " POEMES PER SOBREVIURE "

EM TROBAREU TAMBÉ A...

PORTAL BINIBOOK : EL FINAL NO TÉ RELAT I ALTRES...

LO CANTICH : SECCIÓ EROTISME

EL MEU BLOG : 2012 ESQUITXOS



Si algú em vol fer algun comentari de forma més PERSONAL la meva adreça SEMPRE ESTÀ OBERTA . És :
jabellan@xtec.cat

un petonet

© joan abellaneda i fernández


BIOGRAFIA:

Vaig néixer a Teià, com ja he explicat en un dels meus poemes, on vaig tenir una infantesa meravellosa, quan hi penso només que sento alegria i satisfacció, allà jugàvem als carrers, que eren de sorra, corríem entre les pinedes, les vinyes... Pujàvem als garrofers, als ametllers, a les figueres... Anàvem amb bicicleta per camins de muntanya... En fi, va ser tot un privilegi.

Després tot va anar cada vegada més ràpid: l'adolescència, l'institut, la universitat, les novietes, el casament, els fills, la feina... I aquí estem amb 40 i tants, espero que a meitat de la vida perquè vull gaudir de tantes coses...
Ara visc a Mataró, tinc una dóna que no em mereixo i un fill i una filla meravellosos... I, a part de la família, una pila d'amics que em fan sentir molt estimat.
Fa uns mesos vaig passar una davallada anímica important, bé ja us imagineu,per més que tenim la vida actual ens empeny molt i els que som més sensibles acabem patint i patint fins que el cos diu prou... Però ara ja estic molt millor, a més he aprofitat aquest temps per fer una cosa que feia molt tenia ganes de fer, que era escriure poemes o petits relats i vaig descobrir aquesta web... I la veritat. estic encantat i espero fer molts amics i amigues per aquí.
Espero ser digne de poder compartir els meus pensaments amb vosaltres i d'estar a l'alçada.

Si preferiu la meva biografia , molt més curta i en format poema, us convido a llegir-la: EL BELL VELER, que com ja podeu intuir. sóc jo...

De moment per a tots i totes que acabeu de llegir aquesta petita introducció us vull enviar
PETONASSOS A CABASSOS.
joan