Solitària

Les mans parlen. Expliquen les èpoques viscudes i també el temps que ha passat per elles. Cada arruga és una història, un moment concret de la vida que hem mastegat a poc a poc. De vegades estan buides, de vegades plenes de projectes i d'amor, però sigui com sigui, sempre hi ha l'esperança que no desapareix fins al final dels dies.

M'ha agradat molt.

...sí, però és d’ella de qui depenem, de qui depenem del tot! Realment només em falta afegir-hi una cosa, ara ja tenim la Espe, només ens falta la Confi!

Salutacions de nou:

Eloi

Hola Averrois!
Estic començant a llegir els teus relats i la veritat és que tot són preciosos. M'encanta com escrius!
Moltes gràcies per el teu comentari sobre el meu relat, t'escric per aquí perquè no sé com tornar-te el comentari,... no sé ben bé com funciona tot encara en aquesta pàgina web.

Una abraçada!

Un crit positiu d'esperança, de futur obert, de realisme d'un passat nostre. Un poema clar, vital colorista i espurnejant. Una gran benvinguda, després d'uns dies de vacances a Sicília. Una forta abraçada Josep Maria.

Aleix
,

que siguin molt petits si mirem be segur que dins les arrugues de les nostres mans
trobarem fils d’esperança. Un poema molt bonic.
Salutacions
Josep