Sobreviure

Les nou i cinc. He mirat el rellotge en un acte reflex després de sentir un terrabastall ensordidor. Tothom xiscla. Corro cap a un dels finestrals i veig horroritzat la torre nord en flames. En el nostre edifici també hi ha hagut un impacte, un meteorit? Vaig a buscar a la Helen, corro esperitat fins al seu despatx. No hi és. Encara no puc processar l’abast del que succeeix. Corro fins a les escales i les enfilo saltant tant de pressa com puc. Hi ha un home estirat demanant ajut. M’hi atanso, està cremat i molt ferit. No puc fer res. Em demana que no el deixi. És negre i gros. Li ha caigut quelcom al damunt, no pot bellugar les cames. Fujo de les seves súpliques, i recordo tot de sobte quan el pare em deia que mai no seria ningú, jo. Només un mediocre, un homenet indigne del cognom que porto. I ara fujo com un covard. L’olor s’ha tornat nauseabunda, de goma vulcanitzada, de plàstics barrejats amb cossos morts. Voldria vomitar, m’aturo en un dels replans i ho faig mentre els xiscles continuen. Tot el que m'envolta sembla un infern. No em puc aturar, segueixo baixant escales de tres en tres. Tinc vint i quatre anys, no vull morir ofegat com una rata. Intento no mirar a tots els ferits que vaig esquivant mentre salto. Una rata que fuig. El pare ja m’ho diu que sóc el pitjor dels seus tres fills, el que mai no farà res important, el que no té coratge ni empenta. La mare no diu res perquè és submisa, però segur que també ho pensa. Voldria contemplar la mort a gran escala, però sense veure morir ningú. Sense sang, sense crits, sense cap figura humana. I en aquesta buidor, deixar anar la imaginació lliurement. Veure-ho des del televisor com els pares, en Rick i la Jane. Per què sóc aquí? Hi ha gent que salta per la finestra, ningú no vol morir cremat. He trepitjat el clatell esclafat d’una dona mentre saltava esglaons i duc la seva sang enganxada a la sabata. No sé a quin pis sóc. Només corro posseït sense guaitar allò que veig. “Mike, ets un homenet, un pobre diable. Cap noia es casarà amb tu.” Pare, pare, pare! M’és igual, no m’importa, sóc el fruit imperfecte de les vostres perfeccions. Aquesta pudor de carn cremada és insuportable. A la guerra devia ser així l’olor dels camps, una barreja de sang i cossos desballestats. Voldria tornar enrere, avui a les vuit del matí. Vull arrencar aquestes imatges d’horror. Vull morir. Puc asseure’m i esperar a que la mort arribi. Ningú m’espera allà a fora. Si hi hagués una mica de pau, una mica de silenci per morir m’asseuria a esperar. Però segueixo baixant, ara amb els ulls clucs, no vull emmagatzemar més imatges de dolor, de covardia, de no misericòrdia. Decideixo obrir una escletxa a l’esperança que l’angoixa desaparegui, i el sentiment de culpa per no haver ajudat a persones que morien soles. He de rescatar algun bon moment, he de lluitar per recuperar quelcom per seguir vivint. Continuo baixant escales que no s’acaben mai. Recordo un dia que el pare ens va pegar, que la Jane em va dir “Ens trobarem a Iowa, a casa de la tieta Marge sempre que ens necessitem, eh Mike? Serà el nostre secret”. No sé si podré anar enlloc, no sé si podré escapar d’aquí, Jane. Albiro que la sortida és a prop, m’he creuat amb bombers que rescaten gent, els ajuden i s’hi juguen la vida. Déu meu! Jo no he ajudat, he fugit com un covard. Surto i la llum de fora m’esquitxa de més horror. Tothom plora, el carrer és ple de runes i d’una pols irrespirable. M’allunyo a poc a poc, com si jo ja no fos jo. He decidit que moriré en la catàstrofe. Marxaré algun lloc inhòspit i solitari. No cal que m’acomiadi dels pares ni dels germans. Podia haver mort allà a dins. Començaré una nova vida molt lluny d’aquí. Intentaré viure amb les noves pors, amb les noves culpes. Sobreviure deu ser això.



gypsy