simple amb conceqüències

Un relat de: una ànima més

Era dissabte, vaig anar a s'ha casa com feia de costum. La vaig trobar arrupida en el sofà amb la mirada perduda. Estava totalment pàl·lida i es mossegava els llavis fatigosament, els seus ulls oberts com a plats i l'expressió intranquila del seu rostre demostraven que estava totalment aterrada. La vaig cridar dues vegades amb un fil de veu però estava totalment obnubilada, i va seguir així durant uns minuts, repetint la mateixa frase una i altra volta.
-No pot ser... No, no pot ser...

Vaig tardar uns segons en reaccionar, per què mai l'havia vist així, però al cap d'una estona hem vaig apropar a ella poc a poc, em vaig posar davant la seva cara i llavors reaccionà. No hem va dir res, ni obrí la boca, simplement hem va donar una forta abraçada i es posà a plorar.
En quan es va recuperar un poc, hem contà de tartamudejada en tartamudejada, que feia poc més d'una hora havia rebut un "e-mail" , cosa que li va semblar estranya perquè ningún dels seus contactes estava connectat al "messenger" . Va veure que era d'un remitent anònim, però la curiositat li va fer obrir-lo sense pensar-ho dues voltes. Només va fer "clic" damunt del "e-mail", la pantalla de l'ordinador es tornà negra i de sobte aparegué una foto.
En dir-me allò es quedà callada, reflexiva, com recordant..

-Marina... que hi havia en la foto? - Li vaig preguntar jo un poc preocupada.
-Era... Anna, era una xiqueta morta... tenia els ulls més aterradors i malvats que he vista mai, no era com els típics maniquins de les pel·lícules de por... Semblava totalment real, tenia uns ulls.. se m'han clavat a cap... es que ha sigut com si... com si la seva mirada freda m'hagués arribat a l'anima... Hi havia sang per totes parts... Anna, et jure que era de veritat, era una xiqueta.. tens que creurem! - Hem va explicar, fatigosament.
-D'acord, et crec, però conta'm, que ha passat després?
-Després... doncs... sobre la foto han començat a aparèixer paraules sense sentit, que després s'han anat ordenant fins que he pogut llegir el text. - Hem digué i es tornà a callar.
-Marina! No et quedes callada altra volta! Conta'm, que deia el text? - Li vaig cridar mig histèrica ja.
-Era una advertència, deia que si no enviava eixe e-mail a 15 persones... doncs... hem mataria... el fantasma de la xiqueta... esta nit... a les 12... - Hem va dir plorant.
Normalment després d'haver escoltat aquella historia tan irreal, haguera començat a riure sense parar. Però la mirada de Marina i la serietat i fatiga amb que hem contava allò, hem va fer preocuparem moltíssim, no per l'e-mail si no pel fet de que ella sli donés tanta importancia.
-Bo, no passa res. Has enviat l'e-mail, no? - li vaig dir jo amb un somriure.
-Eixe es el problema, en quant anava a enviar el e-mail se'n ha anat la llum, i lo més estrany es que ha sonat una rialla malvada pels altaveus, que en eixe moment estaven apagats.
-Marina per favor! Tot açò es una idiotesa. Segur que "l'apagó" ha sigut cosa del vent i la rialla cosa de la teva imaginació. - li vaig dir vacil·lant-li un poc.
-Ja sabia que no hem tenies que creuer, hem dona igual, de tota manera només vuic demanar-te un favor.
-Disme.
-Tens que quedar-te esta nit ací, no vuic estar assoles, per favor - hem digué molt nerviosa i es posà a plorar altra volta.
-Tranquil·la Marina... hem quedaré amb tu.
Vam anar a ma casa a dir-li a ma mare que hem quedaria a dormir en Marina i a agafar el meu pijama.
Eren les onze quan ens vam gitar, Marina s'havia passat tota la vesprada diguem-me que hem volia molt i donant-me les gràcies per haver-me quedat amb ella. Ens vam gitar al mateix llit, quant anava a apagar el llum Marina hem digué que tenia por d'estar a obscures. No hem va importar per què a mi hem feia por l'obscuritat de tota la vida. Vam estar una bona estona abraçades fins que la son i el cansament pogueren amb ella. Jo no podia dormir, no se si era la meva imaginació, però vaig començar ha sentir-me observada, com si hi haguera alguna cosa per l'habitació, envoltant-nos i observant...com una presencia molt propera, una sensació de perill que cada vegada era més forta. Vaig començar a posar-me molt nerviosa, i encara més quan al cap de uns minuts, vingué la mare de Marina, a apagar el llum i dir-me que se'n anaven fora. Ja no podia evitar-ho, estava quasi histèrica, sentia com si aquella cosa s'anara acostant més i més, i damunt estava a obscures. Hem vaig girar cap a Marina, la vaig veure allí dormint, tranquil·la, amb el rostre plàcid i amb un somriure tènue als llavis, allò hem va assossegar un poc, i per uns minuts hem vaig oblidar de la por. Però aquella quietud no va perdurar molt, per què al cap d'una estona, quan faltaven alguns minuts per a les dotze, una ventada hem colpeja fortament, i m'alarmà moltíssim en veure que les finestres estaven tancades. De sobte, a l'altra banda de l'habitació, vaig veure com una ombra, que poc a poc, va anar fent-se més obscura fins que adoptà la forma d'una xiqueta. Allò va ser incomprensible, com si es materialitzara un fantasma o alguna cosa així. El pànic m'envolta de tal manera que era incapaç de mourem, mentre aquella cosa anava avançant cap al llit, jo intentava explicar d'alguna manera el que estava passant, però no hi havia explicació possible, la qüestió era que aquella cosa anava acostant-se cada vegada més a Marina i jo no podia fer res, estava completament commocionada. Vaig mirar a Marina, tractant de calmar-me un poc, però el seu rostre havia canviat per complet, s'havia despertat i tenia els ulls oberts de tal manera que es podia veure el horror més trement en ells. No oblidaré mai aquella escena, la meva millor amiga front la mort, i jo sense poder fer res. Va passar tot molt ràpid, aquella cosa va treure un ganivet no sé d'on, i... li'l va clavar directament a cor. El rostre de Marina tornà a canviar, va anar tancant el ulls, fins que va morir. Aquell esperit es va desvaneixer i jo... jo no vaig reaccionar fins al cap de mitja hora. La por que sentia avanç es va convertir en pena, en deu minuts vaig sentir més coses que en tota la meva vida, primer pena, dolor, fàtic, desconsol, tristor... un sofriments que segons després es va convertir en ràbia, còlera, malícia... la ira que hi havia dins de mi era tal que hem vaig sumar al descontrol, vaig descarregar tota fúria que tenia pegant cops a tot, trencat el que trobava al meu pas sense poder parar. Al cap d'una hora de trencar tota l'habitació, vaig caure rendida al llit. Tenia les mans plenes de ferides, per què havia trencat la finestra d'una punyada, i els peus totalment tallats. Vaig veure a Marina, en el llit, i la resta de la nit me la vaig passar abraçada a ella, cridant-la inútilment, plorant...

Sona el despertador, son les set del matí. Es sent passar la gents, segurament aniran a l'oliva. Fa un dia clar i gelat, com si volgués nevar...






































Comentaris

  • Una cadena terrible![Ofensiu]
    Unaquimera | 18-12-2007

    Una bona història de por! La veritat és que tots hem rebut en algun moment, o moltes vegades, una cadena d'aquestes: "Reenvia aquest missatge a 10 persones abans de ... ", així que és fàcil posar-se en la situació del teu relat.
    També hem vist mirades que esgarrifen, amb la qual cosa es pot imaginar la cara de la pantalla que va terroritzar la pobre Marina.
    Expliques la història amb molts detalls, has fet un treball acurat.

    La mort sempre produeix calfreds, però més encara en casos com aquests, en què no has deixat clar si tot ha estat un somni o... em poso a imaginar desenllaços i totes les alternatives són terribles!

    Jo també vaig escriure un relat breu sobre el tema, Son, malson, somni, que t'ofereixo per si ve de gust fer una lectura.

    T'envio una abraçadeta un pel esgarrifada encara,
    Unaquimera