Un no dia de Nadal

Aquest matí no he botat del llit, l'emoció no ha cridat la meua finestra en forma de neu, la curiositat no m'ha desvetllat com una fada juganera. No hi he anat a veure els regals baix l'arbre, ni tan sols hi havia arbre, sols he obert els ulls, m'he aixecat del llit, i com cada matí, he baixat al patí a respirar l'aire fresc del poble. Aquest dia no te res d'especial, però no hem fa sentir-me trist, ja fa massa anys que no celebre el Nadal, ja fa massa anys que el nen que habita dins de mi ha mort, va morir junt amb mon pare, quan tenia 17 anys, i renaixé amb el meu primer fill.
Van canviar els papers, hi era jo qui amagava els regals, qui baixava a mitja nit per deixar-los sota l'arbre, jo era el pare claus, els reis i el tió, era jo qui somreia mentre el meu nen obria il·lusionat la capseta envoltada de colorets. Però com tot, aquesta època ja es ben passada, el meu fill a crescut i a tingut altres fills, i jo m'he anat fent cada vegada més i més vell, aspre, trist, els anys han endurit aquest vell cor fins deixar-lo sol, i s'han anat amuntegant de manera asfixiant al damunt del meu xiquet interior, fins deixar-lo com un "minxo".
Però a pesar de tot no hi estic trist. Avui eixiré al carrer vestit com cada dia, i saludaré la gent com acostume a fer, aniré a pel pa, aniré a treballar, i no eixirà dels meus llavis un bon Nadal , en tot el dia. Per què jo ja no forme part d'aquesta festa inculcada a la força, d'aquesta que com moltes altres, demostra una religió que avorreixo.


Després d'un desdejuni com cal, he eixit a passejar, feia dies que volia anar al riu, en aquesta època està preciós i més ara que ha plogut tant. Pel camí, m'he posat a pensar, que hi estaria fent en aquell moment si fos un iaio normal, si la meua dona no m'hagués deixat per un equatorià de 30 anys, i al meu fill, no li hagués entrat la neura als 40 anys, de fer-se rector del poble; si, de haver passat, jo no hagués sigut tan dur, tan inflexible i ho hagués acceptat, o si haguera sigut com ell, i com el equatorià. Dons segurament ara hi estaria la mar de bé, front l'aiar, observant els meus nets obrir els regals, gaudint de la família, que per estranys ell i exagerat jo, he perdut. O tal vegada estaria en cadira de rodes, pels múltiples infarts, causats pels nombrosos disgusts que hem donarien entre tots, i aguantant la sogra del meu fill, que mira que es fatxa la tia, en comte d'estar gaudint de passejar pel meu poble natal. Definitivament, millor sol que mal acompanyat.


Anna