L'ULL DELATOR ( gràcies a Edgar Allan Poe)

L'ULL DELATOR


És cert! Nerviós, ho estava, terriblement nerviós. Ja feia temps que començava a sentir els primers símptomes de la meua malaltia, però les últimes setmanes s'havia fet insuportable, les meues extremitats no feien cas a les ordres del meu cervell, començava a perdre vista, i m'havien d'ajudar fins i tot per a pixar, a mi, un home que havia treballat tota la vida, un home capaç d'alçar troncs més grans que ell mateix. Era horrible, no ho suportava més! Devia fer alguna cosa o em tornaria boig! Després de molts intents m'adoní que ni tan sols era capaç de suïcidar-me, estava massa dèbil per agafar un ganivet i massa coix com per a tirar-me per la finestra. Açò ja era desesperant! Massa vell inclòs per morir! Havia de fer alguna cosa, però el què?
Ja sols pensava en això, en com aconseguiria desfer-me d'aquesta vida que m'ofegava i em matava poc a poc. Però no trobava cap eixida, ja pensava que em quedaria tota la vida com un pobre ancià inútil, pres dins d'aquest cos quasi mort, que ja ni tan sols podia controlar, i llavors ho vaig veure clar.

El xicot, el que m'havia assignat la seguretat social ja feia molts anys per què m'ajudara, era un pobre jove ingenu i incaut però prou perspicaç com per a idear la forma de matar-me. Sols calia trobar el seu punt dèbil, alguna cosa de mi que li glaçara la sang, que l'atormentara dia i nit, que el fera enfurir. Recorde que sempre havia mirat el meu ull amb temor, com si alguna cosa d'ell el fera estremir-se sols en veure'l. Així que les següents setmanes em vaig esforçar en mostrar-li'l el major nombre de voltes possible, intentant sempre fer una cara el més sinistra que podia.
A la setmana, vaig comprovar amb satisfacció, com el pobre xicot, obria la porta de la meua habitació amb la màxima cura possible, per observar a la seua "pobra" víctima, sentia el seu pols accelerat, la satisfacció que sentia en entrar el cap dins l'habitació, en apuntar un raig de llum al meu ull maleït sense que jo m'adonara de la seua presència , i també com augmentava la ràbia que sentia cap a mi en veure'l, com a males penes aguantava l'ira que el corroïa per dins, les ganes de matar-me. Sens dubte havia aconseguit el meu propòsit, l'havia tornat boig, boig per desfer-se d'aquell ull que tant l'aturmentava.
Després d'açò, totes les nits a mitja nit feia exactament el mateix, obria la porta i apuntava un raig de llum al meu pobre ull, tot amb molta cura, i cada nit que passava ho feia amb més il·lusió, orgullós de pensar que me l'estava pegant, que el pobre ancià no se n'adonava de res, pobre xicot innocent, ni per un moment s'imaginava que ací al que estaven enganyant era a ell, que sols era una peça més en el joc d'un pobre iaio paraplègic. Jo esperava pacientment a que s'atrevira a cometre l'assassinat d'una volta per totes, però al final vaig perdre la paciència, i vaig aprofitar el mínim soroll per a fer com si m'hagués despertat, em vaig incorporar el màxim que el meu rovellat cos em va permetre i amb veu atemorida vaig dir:
-Qui hi ha?
Com si no sabera jo massa bé qui hi havia, ho vaig dir pensant que així reaccionaria i es decidiria a actuar d'una vegada, però el poca vergonya no va dir res no, es va quedar quiet, totalment immòbil, durant un hora! Una hora sense dir rés, i jo ja no podia més! Per què collons no feia res? Les ganes que tenia jo de morir, i aquest desgraciat fent-me esperar.








Estava tan impacient, tan emocionat i enrabiat al mateix temps que no vaig poder contenir un gemec de desesperació, que sonà en tota l'estança com una rialla a un enterrament. Gràcies a Déu això el va fer reaccionar i va passar a la segona fase del seu estrany ritual, apuntar-me a l'ull amb una llumeta, però aquesta volta no el vaig tancar no, el vaig obrir tot el que les meues parpelles em van permetre, cosa que el va tornar totalment boig de ràbia i en menys d'un minut va llençar el llum i es va precipitar cap a mi amb els ulls injectats de sang, era una escena espantosa i em vaig aterrir fins a l'últim punt del meu ser, però res va superar les ganes de morir, i de descansar en pau. El que mai haguera sospitat es que morir-te ofegat fos tan dolorós, estar agonitzant fins l'últim instant, buscant aire inútilment. Però quan l'últim sospir de vida va eixir del meu cos, tota la resta va ser història, em vaig sentir bé per primera vegada en molt de temps, i per tot el meu ésser em va recórrer una sensació de llibertat total que no oblidaria mai. Era lliure, lliure d'aquell cos que m'oprimia l'ànima, exempt de tot allò que li pogués passar ara, totalment independent. Estava mort, però mai m'havia sentit tan viu.