Silenci d'àngel

«I tu, com vas de lletra?», em digué el pare de l'Anna quan el vaig conéixer. Era prim i alt, sempre mal afaitat i amb el posat abaltit. Tenia l'aspecte d'ésser un home que hagués perdut un munt de guerres i tanmateix encara conserva un pessic d'esperança a les mans. «Bé, prou bé», vaig dir. I també que no havia d'amoïnar-se, que a l'escola, abans de guerra, m'havien ensenyat tot el que calia saber i, a més, el senyor Tomàs, el mestre, m'encomanà el gust per aprendre, «per ser lliure», com ell deia sovint, i ara em feia amb alguns llibres cada volta que anava a ciutat i així no cessar mai d'aprendre. «I si no vaig seguir l'estudi, no va ser pas perquè no en valgués, no vaja vostè a pensar-s'ho d'aquesta manera», vaig dir-li, «el que passa és que a casa sempre han faltat diners i he hagut d'espavilar-me per portar-ne». El pare de l'Anna havia sigut mestre en un poble de Catalunya. A ell no l'havien mort com al senyor Tomàs, encara que després ja no el deixaren tornar a treballar a l'escola del poble i hagué de vindre ací amb l'Anna, a ca la Roser, la seua germana, i els matins se'ls passava carregant caixes i despatxant a la tenda d'ella, i als vespres ensenyava de llegir i d'escriure a alguns xiquets del poble.
Em digué que n'havia d'estar molt per la seua filla perquè el Joan, l'últim xic que l'havia acompanyada, quan se'n va anar de soldat li escrivia cartes amb moltes de les paraules juntes perquè no sabia del cert si n'eren dos o una, ni quan calia separar-les, i això a ell no li'n feia gens, de gràcia. Volia que la seua filla anés amb xics llestos i no amb poca-soltes incapaços de comptar-se els dits d'una mà. «Jo separava les paraules i continuava llegint, sense donar-li cap més importància», féu l'Anna rient mentre em prenia amb la mà per darrere l'espatlla perquè son pare no se n'adonés. De seguida em pujà la sang a les galtes. Va ser el dia que entrí per primer cop a casa de l'Anna i així conéixer al seu pare i a la seua tia --bé, en realitat ja els coneixia de la tenda, vull dir conéixer-los d'una manera diferent--, i dir-los que feia uns mesos que passejava amb l'Anna --encara no havia gosat besar-la-- i que m'agradava la seua companyia. Poc després s'esdevingué tot allò que ningú ha comprés de manera exacta. De vegades em sembla que sóc l'única persona que ha entés perfectament el que ha passat. És com si jo sabés una cosa que la resta del món ignora. És estrany, però en ocasions m'ho sembla així de veres.

Ara, però, viure és la cosa més senzilla del món. Per a mi, viure és anar a ella. A tot el que ella és, indefugiblement, tot esperant-la. I salvar-la d'ells, que mai no van creure el nostre món i ara volen derrocar-lo.
Ella era feliç però no a tothora. Hi havia la fel que la vida ens fa empassar-nos. La tristesa. La seua tristesa com un pes al cor que l'ofegava. Jo amb ella sí que era feliç i tanmateix no amb l'altra gent. Tots m'ofegaven menys ella. Sovint pensava en allò que em digué el pare anys enrere: «Estimar una dona és estimar-la tota la vida». Supose que ara comence a comprendre què volia dir-me el pare amb aquella frase que pronunciaren aquells llavis amagats rere d'un bigoti gairebé ridícul d'home important o, si més no, d'home que volia ésser important i fer grans coses a la vida. Quan era menut, el pare sempre em deia coses d'aquestes; sentències que jo no acabava d'entendre ben bé i que fitaven la vida als meus ulls. Ara sé perfectament que era una manera com qualsevol altra de protegir-me. D'avisar-me dels coltells que m'esperaven. He estimat l'Anna i, com digué el pare, tostemps l'estimaré. Recorde una altra de les coses del pare: «Isaac, no ho oblides mai: cada vida té el seu naufragi».

Havíem aprés a estimar-nos, a mirar-nos l'un a l'altre amb desig i respecte. Deixàvem que les hores s'escolessen mentre ens escoltàvem i ens guaríem cada nafra, cada por. Passejàvem pels carrers del poble i jo l'empaitava, i ella somreia mentre fugia sense voler fugir, desitjant vivament acoblar-se dins l'abraçada, fer vida. Un dia vam passar per davant de casa i l'àvia ens veié des del balcó. Mai li havia parlat de l'Anna però des d'aleshores, des d'aquell dia que ens veié plegats passejant pel carrer, s'acabaren les preguntes sobre les xiques del poble, «perquè ja va sent hora que en festeges alguna, Isaac», deia. Ho entengué tot. Jo festejava l'Anna i no festejaria mai més cap altra dona. Algunes setmanes després d'aquella tarda en què ens veié s'atreví a parlar-me d'ella: «És bonica la xica amb la que anaves l'altre dia. Segur que deu tindre diner». No vaig saber què volia dir. Llavors, rigué i començà a explicar-me com n'era de maca la filla de la casa on ella estigué en amo per primera vegada als quinze anys. Era una família benestant on sempre sobrava menjar i la casa, que semblava un palau, tenia més cambres de bany que gent hi vivia; i fou aleshores, pentinant els cabells d'aquella nina amb el cos de farina, quan va començar a pensar-se que sols la gent de diner podia posseir el secret de la bellesa. Vaig explicar-li que la família de l'Anna no eren gent de diner, que no tenia mare i que el seu pare s'havia vist empés a fugir del lloc on vivien per política, «la política per als qui viuen d'ella», solia dir ara, «nosaltres ja tenim prou feina mirant de trobar alguna cosa calenta que enganye la fam». Em demanà que la portés a casa per fer un gran berenar de pa sucat amb vi i sucre com abans, quan ella era petita i els diumenges s'asseien voltant la taula gran. L'Anna anà coneixent als de casa. La volien. Es fa d'estimar de seguida l'has coneguda.

«Algun dia t'oblidaràs de mi.»
«No ho faré. No vull poder oblidar-te.»
«Què vols dir?»
«Que mai vull ser lluny de tu i tindre aquesta possibilitat.»
«Les persones que estan sempre juntes també poden oblidar-se.»
«Jo no. Jo t'estime.»
«Jo també t'estime, però algun dia puc oblidar-te.»
«No ho faràs, mai ho permetré!», vaig fer molt emprenyat i la vaig besar, sense deixar d'abraçar-la, llargament, mentre caminàvem a espai els carrers, després d'haver anat al teatre Calderón on, de tant en tant, passaven alguna d'aquelles pel·lícules de Charlot que tant de riure li feien. Ens agradaven molt les pel·lícules mudes. Son pare la va dur de menuda freqüentment a veure'n, pensava que així aprendria a llegir millor, ja que les coses que es deien els personatges apareixien escrites a la pantalla. I ella es recorda a si mateixa seguda en la butaca de l'únic cinema del seu poble, ara ja derruït per algun bombardeig, sense badar boca, resseguint àvidament les lletres que sorgien de la pantalla. Després, quan ja vam ser al portal de sa casa, em parlà divertidament de Charlot mentre tractava d'imitar els seus moviments i les cares tristes que feia, encara que de seguida li esclatà el riure, i tots dos réiem sense parar i sense saber molt bé per què fins que ella s'abraçà a mi i em posà la mà al cor, «ara és meu, mai podré deixar-lo», encara que no fóra cert, i jo li deia que sí, que era seu, mentre posava la mà baix del seu pit esquerre, «ara tu tens el meu cor i jo tinc el teu», i després vam cloure fort els punys perquè no se'ns escapessen els cors de les mans i réiem de nou, ben fort, «quan rius és com si s'encengueren els llums del món», vaig dir-li, abans d'anar-me'n cap a casa mirant-me el puny on sentia el batec de la seua vida.

Quan vaig ser presentat al seu pare i a la seua tia em convertí en el xicot de l'Anna. Al poble se n'alegrà molt tothom, encara que algú escampà algunes males paraules degut a qui era el pare de l'Anna. Ara ja podia anar sempre que volguera a sa casa a buscar-la i no haver-me d'esperar al cantó de d'alt. Son pare no temia que em quedés a soles amb l'Anna, cosa que feia sovint, sobretot els diumenges al vespre, quan la gent del poble, endiumenjada, passejaven amunt i avall del carrer Principal. Els homes més joves enfilaven per una banda, un al costat de l'altre, amb les espatlles estirades, gairebé tocant el cel, i les dones, també les més joves, per l'altra, esguardant-se de cua d'ull, rient, alguna paraula tímida i de seguida les galtes enrojolades de les dones, esclafint escandalosament els riures, i agafant-se més fort encara dels braços les unes a les altres. Nosaltres dos, però, no anàvem pel Principal aleshores. Preferíem restar a casa. Séiem al sofà de vellut negre i parlàvem durant hores prenent cafè i menjant alguna pasta de les que feia la Roser. Moltes voltes li explicava, fent-les meues, com si les hagués viscudes, les històries que llegia als llibres. L'home que té una història té el mapa del tresor. I jo la duia a la recerca del més bell dels tresors. Quan me n'anava, a frec de nit, ella m'acompanyava fins al replanell. Jo l'esguardava fixament, sense desfer l'abraçada però intentant un pas cap enrere, al carrer, i li deia a cau d'orella: «ara sóc sols absència de tu» i li feia un bes ràpid a la galta i me n'anava. Ella somreia plena de malenconia i em deia que no digués ximpleries, que me n'anés, que ja era tard; però jo li ho tornava a repetir: «sóc sols absència de tu». «Deixa-ho ja, Isaac, no digues més coses tristes», feia. Li agradava allò però l'emplenava de tristesa, no podia evitar-s'ho. «És trist el que dius», féu un dia, «trist com el silenci d'un àngel».

Un diumenge anàvem a sa casa i vam vore la Teresa, la veïna nostra, que ens mirà amb ulls entremaliats. Era una dona corpulenta, amb les espatlles amples i el cos feixuc.
«Bona vesprada, Teresa.»
«Bona vesprada, Isaac, i a la seua companyia també, bona vesprada, senyoreta, com anem?»
«Molt bé, gràcies, Teresa. Què, al Principal?»
«Bé que ho saps, fill; vaig a veure si algun home del poble s'adona que ja sóc casadora i que, certament, també en tinc ganes. Sempre sola, sempre sola, ai, què hi farem...»
«Que tingues sort. Ja ho saps: ens n'alegraríem tots molt.»
«Gràcies. I vosaltres, què?
«No, nosaltres no hi anem. Ens estimen més... »
«Ja, ja sé jo el que més us estimeu els joves! Vinga, adéu, parella, passeu-ho bé.»
«Adé
u, Teresa», vaig dir-li i l'Anna m'agafà la mà menant-me per l'entramat dels carrers cap a la portalada de casa seua. Li vaig demanar que no tingués en compte a Teresa el que deia, que era sempre així, amb aquella manera de dir les coses. I també vaig explicar-li que a casa tots ens l'estimàvem molt, i sobretot jo, perquè ella m'havia entomat en nàixer. El dia que ma mare va donar-me al món es trobava sola a casa i començà a cridar perquè algú anés a ajudar-la. I fou la Teresa, que llavors era una criatura de a penes tretze anys, la que l'escoltà i anà de seguida a avisar la dona que en sabia de traure els xiquets de dintre. I quan arribà li van dir que no estava i que de seguida anaven a buscar-la i ella tornà a casa amb la meua mare i allí, totes soles, de la manera que més bé van poder, em vam donar la vida que tinc, i ella em va entomar sense haver-ho fet abans i s'esperà així amb ma mare al costat fins que vingué el pare i a l'últim ja la dona que tallà el cordó.
A casa seua aquell vespre feia calor. Estàvem al sofà, no sé dir de què parlàvem. Però recorde que vaig alçar-me per obrir un dels finestrals del balcó. Entrà un vent que féu voleiar les cortines.
«Tanca'l ara mateix!», cridà astorada. I jo, que encara no m'havia assegut de nou al sofà, tanquí a corre-cuita el finestral i vaig tornar al seu costat.
«Què et passa?»
«Sé estimar-te i no vull deixar de saber-ne.»
«Què vols dir? No t'entenc, Anna. Per què m'has fet tancar de seguida?»
«Pel vent. Mon pare, fa molts anys, m'explicà que havia de tindre les finestres sempre ben tancades perquè no se'm gelés el cor. Deia que les persones que tenen el cor gelat no saben estimar. No poden. Jo no vull que se'm gele el cor. Vull saber estimar per poder estimar-te.»
«Jo sé estimar-te. Vull estimar-te sempre i tancaré les finestres del nostre món, Anna, perquè mai cap llei de vent puga gelar-nos el cor.»
Quan ja era al carrer, vaig veure que ella s'havia abocat al balcó per mirar-me. Dempeus, els braços creuats com si tingués fred, amb el vestit rebregat d'haver passat moltes hores asseguda, m'esguardava sense fer cap senyal, sense dir cap paraula, com si fos a punt d'enlairar-se. I vaig pensar que millor que entrés a casa, no fóra cosa que un mal vent li gelés el cor.
Després, jo l'estimava i ella a mi no. Quan l'Anna deixà d'estimar-me vaig anar corrents a contar-li-ho a l'àvia. Vaig traure la petaca de la jaqueta i mentre mesurava el tabac a sobre del paper d'arròs per embolicar-me un cigar li ho vaig explicar tot. M'agrada fumar quan he de passar una estona llarga fent petar la xarrada amb algú. El fum esbargit davant meu m'ajuda a donar-li sentit a les meues paraules. Amb l'Anna també solia fer cigars. Mentre parlava no me'ls deixava anar mai de la boca. Li feia gràcia. De vegades tractava de colpejar-me suaument, sense voler, deia, per llevar-me'l. Li feia gràcia però també l'enrabiava; la neguitejava veure el cigar aferrat als meus llavis sense caure per més que jo continuara parlant. Jo ho feia perquè ho havia vist fer als actors de les pel·lícules. «I tu ets un actor molt famós! », em deia ella amb to burleta.
L'àvia, asseguda a una cadira de vímet, brodava un coixí per a l'aixovar de la Fina, la meua germana, que no tardaria molt a casar-se amb el fill del notari i anar-se'n a ciutat. Vaig seure al seu costat i començà a parlar-me de l'avi Joan, que probablement morí en guerra però que realment no ho sap, ningú li ho va dir del cert, «el més segur és que estiga en algun clot al bell mig d'un bosc, sota terra, més prop de l'infern que del cel, amuntegat amb altres cossos plens de metralla amb un tret de gràcia foradant-los el crani. Abans de casar-nos, quan érem joves com vosaltres ho sou ara, també renyíem de tant en tant, però si us estimeu de veres, sereu junts per sempre. Tal com l'avi i jo, encara que ara estiga ben cobert de terra, no deixe d'estimar-lo i d'evocar-lo, i estic convençuda que a ell li passa el mateix».
«Ella ja no em vol així, àvia.»
«Creu en els teus somnis», digué; i mantingué el silenci agafant-me fort del canell. «Hi ha dues maneres de viure», continuà, «pensar que els nostres somnis s'aproximen dia rere dia o creure que s'allunyen un poc més a cada instant. Elegeix la primera, no ho dubtes. Creu en els teus somnis», digué sense mirar-me i sense deixar d'estrényer-me el canell. Tampoc deixà en cap moment de brodar un parell de flors blaves en un coixí.
Ella i jo seguíem veient-nos. Parlàvem. M'escoltava asseguda al brancal de sa casa, embadalida, i això era el que més m'agradava: algú que m'escoltés. Vesprades d'esperança a la porta de sa casa on ella m'escoltava i jo mai vaig deixar de necessitar-la. Necessitat d'ella que avui perviu amb més força encara. Un dia vaig explicar-li el somni d'un àngel que m'agafava de la mà mentre passejàvem per un viarany al bell mig d'un bosc. L'àngel em deia que vetlava per mi, que sempre em protegiria. I com aquest somni se'm repetia nit rere nit i anava a poc a poc obsessionant-me, fent-me àdhuc sentir paüra. Ella m'escoltà i tractà d'ajudar-me a viure, a guarir-me les nafres d'un dolor que ningú més era capaç de comprendre. Em digué que creia en tots els àngels que no havia vist i jo vaig dir-li que també creia en els àngels i que creia en ella. «Ets el meu únic avenir possible», vaig dir-li.

Quan l'àvia es va morir, ella vingué. Restàrem en silenci. Ens miràvem. Jo tancava els ulls però sense cap temença: ella hi seria allí quan els obrís. Hi havia d'estar. No podia ser d'altra manera. No parlàrem de l'àvia, de la mort. No volgué. Li tenia por. No trobava forces per acarar-la. Sabia que s'acostava. Tornàrem plegats del cementiri. Plovia. Ella no volgué aixoplugar-se al meu paraigües. «M'acaricien les mans de la pluja!», cridà estenent els braços cap al cel. Recorde perfectament aquell dia. L'àvia havia mort i ella, amarada d'aigua, parlava de les mans de la pluja.

Amb l'Anna vaig aprendre a mirar el món d'una manera diferent, a concebre'l tot des dels ulls de dos éssers que s'estimen. M'ensenyà que les persones ens passem la vida fent coses que ens allunyen de nosaltres mateixos, d'aquells que verament som. I és cert. També m'ensenyà a ballar. Havia anat molt poques voltes al ball del trinquet, tot ple de paperets de colors i garlandes, i els coets al vespre que ja l'anunciaven i les dones nervioses mentre sopaven a casa imaginant l'home que les faria ballar. L'orquestra i el rebombori, riures i crits, la joia dels homes i les dones ballant plegats. Hi anava poc perquè no sabia ballar. Restava gairebé tot el temps dret, amb un vas a la mà i xarrant amb un o altre, esguardant amb les dents llargues als que ballaven. I amb el cap cot mirant fixament el terra quan s'acostava massa prop alguna xica no fos el cas que em demanés per ballar. No en sabia gens, de ballar, jo, i m'avergonyia que em veren al bell mig del trinquet agafant a alguna xica de mala manera, ensopegant seguit seguit amb els seua peus, rígid com un pal d'escombra i amb les mans suades pels nervis. I l'Anna que m'agafà un dia i em digué que volia un xic ballador per anar de bracet al trinquet i ser l'enveja de totes les seues amigues; i jo, doncs, que «val, d'acord, que jo ballaré però tu hauràs de fer-me aprendre, que no en sé gens i sempre em sent ridícul, com si tots m'estiguessen mirant». I des d'aquell moment un parell de cops per setmana que anava a sa casa, cap al tard, quan tornava de la fàbrica, i al corral ballàvem. Ella em feia de mestra. Sense música; no ens calia perquè ella coneixia un munt de cançons que taral·lejava mentre em sostenia amb fermesa, com si no volgués que me n'anés a cap lloc i sentís que únicament podia estar allí en aquell moment, i em duia un pas cap enrere, dos cap endavant, dos enrere, un endavant, i així se'ns feia de nit, tot ballant descalços per no fer-nos malbé les sabates sobre la terra del seu corral. Un dia es quedà quieta mirant-me molt fixament, com si no em reconegués, i de sobte, sense dir res, començà a descordar-me els botons de la camisa i atansà el cap al meu pit.
«Què fas?»
«T'escolte.»
«Què?»
«El teu cor. Escolte el teu cor. Açò és la teua vida.»
I tot seguit em posà una mà estesa davants dels ulls com si m'hagués pres el cor i el tingués bategant a sobre del palmell. I després arrencà a córrer i entrà a casa seua.

Un d'aquells vespres en què anava a aprendre a ballar em digué que pugés a la seua cambra per ensenyar-me una cosa. Vam enfilar les escales i aplegàrem davant la porta. Féu girar el pom i vam entrar. «Espera un moment i veuràs», em digué. I tot seguit obrí el primer calaix de la còmoda. Hi tragué amb molta cura alguna cosa embolicada amb paper blanc que desà damunt una tauleta. Desféu el paper i hi aparegueren un grapat de botons negres, molt brillants, semblaven coberts de setí, i uns volants brodats amb fil daurat, com si fos d'or. No va dir-me res i anà a l'armari per agafar un vestit molt bonic però senzill, sense cap adornament, completament llis. L'estengué a sobre del seu llit. «Veus açò, Isaac, m'ho ha donat la Consol, l'ama de la merceria, li vaig explicar que prompte aniríem plegats a ballar i que solament tenia un vestit de festa que ja era molt vell. Oi que són bonics, els volants i els botons? Els cosiré en el vestit i semblaré una princesa, amb un vestit ple de botons resplendents i amb volants al coll i a l'acabament de les mànigues. Serà el vestit que em posaré el dia que hages aprés a ballar i anem al trinquet». Vaig dir-li que sí, que semblaria una princesa encara que jo mai m'assemblés a cap príncep. Després m'acompanyà fins a la porta del darrere, al corral, i abans d'anar-me'n sentírem les campanes de l'església tocant a mort.
«Toquen al bat», digué amargament. «És un xiquet el que ha mort».
«Qui deu ser. Tal volta la nena de l'adroguer que estava tan malalta. Te'n recordes? Potser... »
«Isaac», féu quan estava a punt de tancar la porta, «quan mor un xiquet el món s'ompli de tenebra, oi?».
I ta
ncà d'una portada sense que jo pogués respondre-li mentre amb l'altra mà es fregava amb força l'estómac, com si volgués abastar l'entranya secreta d'on naix la vida. Quan vaig ser al carrer, em vaig sentir enyorat d'ella, mentre pensava aquell gest.

Quan l'Anna torne, passarem per l'església. Ella no n'és molt d'església però de la manera com han esdevingut les coses no podem fer altra cosa. I, a més, a mi les coses m'agrada fer-les com cal. Doncs, això, de seguida que haja vingut, passarem per l'església i serà mossén Tomeu qui ens casarà, que ja el tinc avisat, cada vegada que ens el trobàvem tots dos, li deia: «fixes bé en aquesta xica, mossén Tomeu, que algun dia em casarà amb ella», i reia i em posava la mà al cap com si anés a beneir-me. «Vostè m'ha batejat i m'ha donat la comunió i ara em casarà amb aquesta xica que ha vingut del cel tan sols per fer-me feliç a mi, m'escolta, mossén, per fer que jo siga un home feliç, i això és bo, mossén, no em pot dir pas que no, i tan bon punt siguem casats, ja ho veurà, mossén, com no tardem en anar a bateig amb una criatura ben bonica als braços, ja ho veurà mossén Tomeu, no se n'oblide pas del que li dic». I l'Anna sense badar boca, plena de vergonya al punt d'enutjar-se, empenyent-me cap endavant. «No se n'oblide, mossén, que vostè ens ha de fer matrimoni».
I després, per fer-la enrabiar, també li deia: «Anna, tu aniràs de blanc, plena de llum, i tots t'envejaran». «No», es queixava l'Anna, «que si em case de blanc em diran que sóc una gran debades, ja ho sentiràs a dir, i més encara jo, que vinc de fora del poble i més d'una em mira malament, millor de negre, Isaac, que a mi tant me'n fa i nosaltres som pobres i els pobres es casen de negre, que la tela blanca val massa diners, Isaac». «No digues això, Anna, creu-me ara, que ja veuràs quin casament tan bonic que tenim tu i jo, i tu de blanc, plena de llum i no de nit, i viurem i serem els més feliços en una casa cantonera, ben assolellada, que ja tinc aclarides unes paraules amb un senyor que me la vendrà». I al remat l'Anna assentia: «d'acord, Isaac, de blanc, com tu vulgues, plena de llum i no de nit».

I ara que visc sempre ple de patiment, amb l'ai al cor, creient que tot anirà bé i tanmateix amb un neguit fosc que m'engul. Em pregunten sovint per ella. Persones que moltes voltes ni tan sols conec em parlen, em pregunten, m'expliquen i jo cerque perdudament respostes, mots que bastesquen una murada on arrecerar-me. Perquè no puc dir-los res, vull dir res del que pense de veritat, de tot açò. Tinc por d'ells i sé que me'n diran alguna de grossa si els ho contara. No puc creure-me'ls. Ningú no ho pot comprendre. Sé que ells malden per rompre les baules secretes que ens uneixen a ella i a mi. No creuen en nosaltres, en el que ella i jo som, però jo no crec en ells, en les coses que s'inventen. Nosaltres vivim un món que ningú més pot copsar. Ha de tornar. Ho sé.

Res no va ser casual. No hi hagué cap atzar ni destí que volgués enllaçar-nos. La vaig conéixer perquè així ho vaig voler. Nosaltres, els pares, l'àvia i jo, vull dir, vivim a una de les cases del carrer Nou. Una d'aquestes cases amb les parets esventrades i la calç inflada per la humitat, «l'amarga humitat de les parets i els ossos», com deia l'àvia. Sempre m'ha agradat pujar a la terrassa després d'haver vingut de la fàbrica i fumar en silenci mirant les cases del poble. I un bon dia la vaig veure recollint la roba dels fils d'aram al seu corral. Envoltada de bruses i roba interior neta, de testos amb gessamins i clavells, descobrint a penes les natges quan s'estirava per despenjar la roba dels fils més alts. Ella, que encara no era l'Anna, no era ningú amb un nom exacte que pogués recordar o oblidar de seguida, era molt més que tot açò: el nom únic de l'amor. Després, els dies per atorgar-li una existència. Preguntant qui era; l'Anna, la neboda de Roser, la de la tenda; què feia; de dependenta a la merceria de Consol, al carrer de la Dula; on solia parar, per què, amb qui. Des d'aquell moment tot ja va ser ella per a mi. Anava moltes voltes amb les seues amigues a la plaça del Mercat. Passaven el temps segudes als bancs, davant del bar, esvalotant i mirant de reüll els xics. Vaig estar un parell de setmanes anant cada vespre, després del treball, al bar, a la mateixa taula, pensarós davant d'una tassa fumejant, esguardant-la darrere del cristall, repassant mentalment una i altra vegada allò que anava a fer i dir quan ella em mirés, el moment exacte en què les nostres mirades, ella fora al carrer i jo dins, anaven a creuar-se. Ella no en sabia res de mi, però jo ja sabia el seu nom. Una vesprada, quan ja fosquejava, ella, mig distreta, desvià els ulls cap al bar i gairebé sense voler em veié; jo vaig restar mirant-la, somrient, i amb el dit vaig escriure el seu nom, a l'inrevés perquè ella el pogués llegir del dret, al cristall entelat del baf del bar: Anna. El vaig escriure una volta però ho hagués pogut fer un milió més, no crec que mai me'n vaja a cansar d'escriure el seu nom, de repetir-lo secretament, creixent-se'm dins amb el pas dels dies. Ella s'esverà i mirà cap a tots els costats sense saber què fer. Jo, en canvi, sí que sabia què era el que havia de fer; ho havia pensat massa vegades. Vaig fer-li senyals que no se n'anés, que pagava al taulell i de seguida eixia. Es quedà. Va desempallegar-se amb qualsevulla excusa de les amigues i vingué a la porta del cafè on jo ja l'esperava. «Com saps el meu nom, però què t'has cregut», «vinga, no et faces l'ofesa que no m'ho crec, t'has rigut, està bé, ara t'ho explique tot però abans anem a fer un tomb, si vols entrem al bar i et convide», «no, en aquest no, que em coneixen i de seguida diran pel poble que som nòvios», «d'acord, com vulgues, anem a una altra banda o si vols al cinema», «no, avui no, que és tard», «tant se val, un altre dia ja hi anirem», «i així que tu ets l'Anna, molt de gust, bé, ja ho sabia», «no te'n burles de mi, vés-te'n a fer punyetes, poca-solta, qui ets, tu, vinga, dis-m'ho», «Isaac, jo sóc l'Isaac, i treballe a la fàbrica de l'amo Silvestre arreglant els motors que s'espatllen, no, no cal que em digues res, ja ho sé tot, qui ets i què fas, demà si et va bé podem fer una altra passejada, quan acabes de la merceria aniré a buscar-te, d'acord, a les set, no, tranquil·la, ja t'aniré a buscar, sí, m'esperaré al cantó de d'alt, també sé on vius, demà a les set, no te n'oblides».

Crec que la mare em coneix bé. D'ençà d'allò, em mira dia rere dia i ho sap; sap que tot aquest assumpte m'ha colpejat com una forta ventada. «Un colp més, Isaac», em dic. D'ençà del que succeí, tot m'arrasa sense treva i visc amb el cor nafrat. Hi ha el dolor. La mare intenta, en va, ajudar-me, però no pot perquè no ho entén. És com ells. Creu les seues mentides i s'allunya de mi. Ara ve, m'abraça, plora i jo també plore quan parla. No puc creure-la. No ho vull. Li ho dic. M'escridassa i diu, com si l'escopís, el nom d'ella i en escoltar-lo, lentament, descobresc el naufragi, un calfred que em travessa i, estremint-me, tot vessant plor, cride, m'arranque del fons les paraules: «no, mare, l'Anna no és morta, no ho diga pas, això, sols busca el seu àngel... crega'm, mare... crega'm, busca el seu àngel...!».