Mel

Un relat de: en veu baixa

D'aquesta mena d'homes, l'àvia m'havia dit més d'una vegada que tenen mel a la boca. I que me'n cuidés molt, d'arrimar-m'hi a la seua vora, que no m'aniria gens bé. I ja veu vosté si en sóc, jo, de beneita. Ben avisada i tot com estava. Millor m'hagueren anat les coses fent cas del que em deia l'àvia. Si ara pogués veure'm per un clivell del cel, si me'n diria de grosses, pobra dona... «Perquè amb quatre paraules dites amb dolcesa t'enreden sense que a penes pugues adonar-te'n», em deia l'àvia. I quanta raó tenia. Ara bé que ho sé. Que no me'l cregués per a res, em deia, si un dia me'n topavava algun. Que tots busquen la mateixa cosa i, quan l'han aconseguida, després fugen a corre-cuita.
I ja veu vosté que em vaig deixar entabanar de seguida. Però és que ell em vingué amb allò que no era del poble. Que no coneixia ningú. Que si jo volia ballar amb ell. I jo vaig dir que no i que no i després que sí. De la manera més tonta, crega'm, sense que li puga precisar exactament com va ser, però el cas és que ja érem tots dos al bell mig de la pista del trinquet, tot ple de paperets de coloraines i garlandes. I els altres, és clar, ja pot imaginar-s'ho vosté, de seguida van fer-nos rotgle per mirar-nos amb meyspreu i deixar caure males paraules com qui no vol la cosa... No es pense que no els vaig sentir, però vaig fer com si no ho fes, que algú va dir fresca i foraster, ben claret vaig escoltar-ho, així, dit amb molt de meyspreu, com si escopís cada paraula, però és que la gent de per ací és d'aquesta manera, ja sap vosté què vull dir... I ell que no m'amollava i seguíem ballant cada cançó que tocava l'orquestra i jo, doncs, és clar, no puc enganyar-lo, va arribar un punt que tampoc volia que m'amollés. M'agradava ballar amb ell. Totes les cançons, fins l'última. Bé, ja em faig càrrec jo que tot açò que li explique ja ho sabrà, que ja li ho hauran fet saber de sobres...
Al final, gairebé sols, tots dos, ens vam quedar al trinquet, com si la música fos només per a nosaltres. I després s'encabotà de mala manera que volia acompanyar-me a casa. Que tant sí com no venia amb mi. I jo que no i després que sí. Ja veu com sóc. Una beneita, ja li ho he dit. No n'he tingut mai, de voluntat, per fer les coses. I de camí cap a casa tornà a explicar-me allò que ell no era d'enlloc, que des de petit que anava amb el barco i sempre d'un lloc a l'altre, sense descans. Em va prometre que des d'ara escriuria el meu nom a l'arena de cada platja on fes cap. I jo me'l vaig creure. Després de dir-me això em besà. I jo no volia però em vaig deixar. «Un i prou», vaig pensar per a mi. I ja veu. Perdó, no es que en vulga fer broma, però si no riem de tant en tant... El que vull que veja és que jo no en tinc pas cap culpa del que va passar. Deixe, per favor, de mirar-me amb tanta reprovació. Li ho conte tot fil per randa perquè puga fer-se'n càrrec i comprenga que a voltes les coses no són com semblen ser. Si és que ell parlava com no ha d'estar permés que parle un home. M'embolcallà amb aquelles paraules, les paraules d'un home de veres, d'un home que a corregut món i sap molt bé com s'han de fer les coses i com es tracta a una senyoreta. Sí, «senyoreta», no se'n burle. Així és com em deia. Em tractava amb respecte i de seguida em vaig sentir afalagada, és clar, perquè no n'estava pas acostumada, els xicots del poble no diuen mai de la vida coses com aquestes, vosté ja ho sap...
Ell vingué amb tot allò que no era del poble, que estava sol al món, que venia de lluny i per pocs dies, i que si algú en volgués raó, d'ell, anés a buscar-lo a l'alta mar, que és on al capdavall més temps hi passava i on, segons m'explicà que havia manat als seus companys del vaixell per si mai li passava res, volia que, després del traspàs, escampessen les cendres del seu cos per fondre-s'hi i ser part d'una ona. Part d'una ona, ja veu quines coses deia. No se'n riga pas, per favor li ho demane, si ja li dic que ell en sabia molt, de parlar, tenia mel a la boca, com em deia l'àvia, i jo, tan innocent com era, mig fava, pensarà vosté, doncs el cas és que em vaig anar creient el que m'explicava sense gosar badar boca, tots dos camí de casa i com una beneita m'ho vaig anar empassant tot, paraula per paraula, i així, embadocada com em tenia, ell em tragué la innocència d'una revolada, sense temps d'acceptar o negar-m'hi, perquè de colp, i sense que siga capaç d'explicar-me exactament com va esdevenir-se, ja em tenia presa... En quina mala hora vam enfilar el carreró de la plaça que els xiquets havien deixat fosc del tot tirant-li pedres als fanals, però no m'hi vaig saber resistir com ho hauria d'haver fet, sí, ja sé que no em deu creure, però jo en sabia tan poc, de la vida, tenia tanta innocència, ja li ho he dit, com anava pas a imaginar-me que un home pogués covar tota aquella malvolença dins d'ell.
El cas és que al poc ja el tenia a sobre, i primer em sabia amb totes dues mans però destrament, amb molt de compte, com si temés que anara a esberlar-me, i gairebé no vaig saber dir-li que no, que tampoc tenia la intenció de decebre'l i, fet i fet, alguna besada que altra i ben prompte ja hi seria a casa, amb el pare, per dur-li el got de llet ben calenta i la medicina tal com deixà manat el metge d'ençà que el cor començà a acabar-se-li... Ben prompte seria a casa, o això era el que m'imaginava, que ja li dic que jo a penes si en sabia res de la vida, ni podia de cap manera pensar-me que un home pogués ser tan dolent. Ara ja me les sé totes i he aprés a cuidar-me i ha desconfiar de tothom però en aquell moment, diga'm vosté, com creu que anava jo a ensumar-me el que estava a punt de passar, si gairebé ni li donava importància al que em feia i per a mi com si no hagués passat mai, que no pensava explicar-li-ho al pare ni a ningú mai, i en això rumiava quan m'esqueixà el vestit d'una estrebada provant d'arromangar-me la faldilla i em vaig espantar i no li ho volia permetre i el cos ja el tenia ple de temença. I així vam bregar una estona que se'm va fer inacabable, i m'empentà a un portal, «cap a dins», va dir amb ràbia, com si volgués ferir-me amb cada paraula, i s'esvaní tot d'un plegat la dolcesa amb què m'havia tractat al ball i allà, tots dos, enmig del batec de la fosca, ja no vaig tindre altra que cridar, ben fort, però em posà la mà a la boca i mentre li la mossegava amb ganes sentia com se m'escolava gola avall un fil de la seua sang i premia fort els llavis que se m'amaraven lentament del salobre d'un bon grapat de mars diferents. Jo m'hi resistia, ha de creure'm, per favor, que al principi no, és cert que em vaig deixar enredar un poc, però després, quan va començar a engrapar-me de mala manera, vaig tindre por, i sí que vaig voler amb totes les meues forces impedir-li-ho, i no servia de res, crega'm, perquè va aconseguir esquinçar-me les calces i, quan va veure que m'encalmava, que em resignava, m'entrà amb molta cura, i amb una mà, perquè amb l'altra em tenia les meues mans a l'esquena, ben nuades pels canells, em resseguia el cos bruscament, gemegant, mentre jo callava i plorava en silenci i pensava en el pare i ell em llepava les llàgrimes i el dolor, com un llampec salvatge, em fiblà arreu del cos. I, torbada com estava, em vaig adonar que al braç duia tatuada una àncora preciosa i vaig tornar a pensar en el pare, allitat a casa, esperant-me. I vaig decidir contindre el plor i quedar-me quieta, com si d'aquesta manera, ja veu quina pensada més ximple, fent-me la valenta, aconseguís una espècie de victòria davant d'ell, no sé si em pot entendre... I també me'l vaig quedar mirant molt fixament, maleïnt-lo, aguantant-li la mirada amb els ulls a vessar d'odi, mentre m'entrava a dins una vegada i una altra, sense treva, sacsejant-se, esbufegant com un animal malferit.
Em fa molta vergonya, no es crega, haver d'explicar-li-ho tot tal com va passar, però si ho faig així és perquè veja que no vaig poder canviar el decurs de les coses. I perquè no faça cas del que diu la gent del poble perquè moltes voltes les coses no són com semblen ser, ja li ho he dit abans. Sí, no cal que m'ho diga que ja en vaig començar a ser ben conscient aleshores, que tot allò m'accelerà la vida i, tot d'una, em va fer caure en desgràcia. Amb les darreres embranzides ell s'esbatanà d'ulls i va ofegar un xiscle que a mi, barrejat amb un gran fàstic, ja em passejava cos endintre de feia estona i, mentre l'espinada em lliscava paret avall fins tocar amb el cul a terra, el vaig veure anar-se'n, caminant molt a espai, i vaig anar a poc a poc perdent el sentit mentre ell s'enfugia per a ser part d'una ona, i va ser en aquell precís instant que vaig comprendre que hauria de pujar tota sola aquest xiquet amb cara d'àngel que ara vosté, mossén Antoni, se'm nega a batejar... És que no té pietat, de mi?

Comentaris

  • Molt bo![Ofensiu]
    Unaquimera | 06-10-2006 | Valoració: 10

    Un relat absolutament deliciós, que enganxa des de la primera línea.
    El ritme, molt apropiat i lleuger.
    El recurs de la primera persona, monologant amb qui la mira amb reprovació i coneix la gent del poble, molt ben portat.
    L'entorn i les escenes, molt ben apuntats.
    La protagonista, una mica fava segons ella i un prodigi expressiu segons jo, es guanya la lectora des del primer moment: realment, és impossible no sentir una fonda pietat per ella, que es va deixar portar pel botxí i ha pujat al fill tota sola.

    Em quedo amb ganes de llegir més coses teves... tornarè a passar un altre dia pels teus relats a veure't.

    He trobat a la teva biografia que tenim alguna cosa en comú... o més d'una!

    Entre tant, permet que t'enviï una abraçada... per a celebrar la descoberta!
    Unaquimera

  • Mel als llavis...[Ofensiu]
    ainalma | 28-04-2006

    No et fies dels homes que tenen mel als llavis... Però, qui pot resistir-s'hi?
    Moltes felicitats pel teu relat, és una meravella, malgrat haver patit llegint-lo pel tema de què tracta. Una abraçada.

  • veig que ens hem ajuntat ací els valencians...[Ofensiu]

    Hola Vicent, he entrat a llegir-te perquè et volia deixar un comentari. I és que avui he anat a canviar un llibre a una llibreria i curiosejant l'estant he vist un nom que em sonava, el teu. Recordava que m'havies comentat un poema i dic, vinga, vaig a agafar este (el de Llum de Somni).
    L'he llegit al tren d'una revolada, però intentant captar tots els matissos. M'ha encantat, i no ho dic per dir. El que més m'ha sorprés és que la teua poesia fora tan madura siguent tu tan jove... supose que ja t'ho hauran dit altres vegades.

    També ha sigut un plaer llegir este relat, està molt ben fet -des del meu modest punt de vista-. Continuaré llegint-te

    besets

    annabella pampallugues

  • Si és que encara serà veritat..[Ofensiu]
    laura lara martin | 20-12-2005

    Hi arribem a un punt en què desconfiem de tothom. Però, de sobte, apareix algú que et fa sentir especial, que sembla que compren perfectament allò que tu penses, la teua manera de veure i sentir les coses....i llavors, comencen les parauletes, com ara, això d'escriure el nom teu a la sorra de cada platja... aiisss!!!! i, després, sense que t'adones, passa el que passa... Potser allò que li passa a la xica, i que li conta al mossen, puga donar-se més o menys, però el que cada dia jo puc tindre més clar, és que l'àvia de la xica de la teua història tenia tota la raó.

    La putada és quan te n'adones de que l'àvia tenia raó..el cos se't queda fet pols i penses que no tornaras a caure en eixes coses....i, indubtablement, al cap del temps, tornes a caure...Potser, al capdavall, tots són iguals i això de ', no, però ell és diferent, és tendre, dolç..especial' siga només una cosa intantània...

    Molt wapo el relat, però m'has deixat el cos com si fora el foraster..només falten les ones.. i la sorra amb el teu nom quedés tan lluny.

    Un beset

l´Autor

Foto de perfil de en veu baixa

en veu baixa

5 Relats

29 Comentaris

10491 Lectures

Valoració de l'autor: 9.68

Biografia:
Faig de mestre a Barcelona. M'agrada llegir i escriure.

vicentalar1981@hotmail.com

Últims relats de l'autor