Serem, sols, record

Serem records fins que aquests perdurin, quan aquest desapareixin , serem simplement res.

El primer vers, tota una sentència de la vida, del temps i del que serà el poema en sí:

El temps seguirà el seu pas imparable
i nosaltres, cada cop més de pressa,
aminorarem el pas,
ens costarà caminar,
i, a la fi, ens aturarem.

Pessimisme de veure la vida passada quan ja és massa tard i quan ja no podem recular per canviar les coses. Aquestes frases són molt ben trobades i especifiquen molt bé aquest tema que ja des d'un principi ens has mostrat:

ens veurem petits,
arrugats i encongits,
enllestits per a abandonar-ho tot.

ens mirarem les mans
i ens interrogarem
intentant saber què deixem enrere.

Tard, potser massa tard,

El final, l'última estrofa, està ben aconseguida. El primer vers més llarg, cada un dels altres més curt que l'anterior. I finalment l'últim vers, amb aquestes comes tant suggerents que obliguen al lector a aturar-s'hi i pensar en aquesta calara sentència.

Però el temps seguirà el seu pas imparable,
i nosaltres, encara més de pressa,
ens fondrem en l'agradable
confusió de morir,
i serem, sols, record.

Aquesta idea que dones a entendre al poema és idèntica a la que vaig escriure jo a "Elegia a Gemma"... només en llegir el títol ja m'ha sobtat la coincidència.

Felicitats!

-Filladelvent-

el record és una VIDA invisible que viu en la ment d'aquells que hem estimat...
els éssers vius fem això, acabar les feines amb totes les conseqüències...
tendre i dur a la vegada, realista, valent, sincer i ple de melangia...
almenys que aquest record que deixarem... que sigui bo.
una abraçada!

Una recreació del "pols ets i en pols et convertiràs".

Bé: d'acord. No és aquest el sentit del poema, però no sé per què, m'hi has fet pensar. I és que és ben cert: darrere nostre només deixem record. Res més que record.

Ben trobat.

LLIBRE