Ser-hi i aprofitar els moments.

Un relat de: Sandra Nieto
Estic estirada en el llit. La foscor de la nit inunda la meva habitació, però una petita llum de la lluna em permet contemplar les tecles del piano. Per no perdre el costum, penso en tu, en el teu aroma, en la teva veu, en el teu cos, en les teves paraules, en els teus gestos, en la teva mirada, els teus ulls verds,... recordo la ultima vegada que vam coincidir. Em vas mirar, et vaig mirar. Vam fer, els dos, una mirada de complicitat i, acte seguit, vam haver de marxar... Si tot depengués de mi, no em faria falta escriure això que estic escrivint. En aquell moment, en comptes de marxar, t’hagués agafat de la mà i haguéssim sortir d’aquell institut, que tant mal ens fa... Si tot depengués de mi, ara mateix seria molt feliç dormint al teu costat. Si tot depengués de mi, ja hagués pogut gaudir de 24h amb la teva persona.
Però com que jo, en el fons, no sóc res... m’he d’aguantar. Com que jo no sóc res, t’he de trobar ha faltar. Com que jo no sóc res, he de intentar, aquesta etapa, superar. Com que jo no sóc res, no puc ser feliç al teu costat. Com que jo no sóc res, en general, no puc fer res més que ser-hi i aprofitar els moments.
Estic estirada en el llit. La foscor de la nit inunda la meva habitació, però una petita llum de la lluna em permet contemplar les tecles del piano. Tanco els ulls i, amb els braços braços creuats, amb els punys tancats, faig tota la força que puc contra el meu pit, com si t’estigués abraçant... Amb tota la ràbia del món, pel fet de tenir 15 anys, sospiro amb força. Obro els ulls. Les llàgrimes que habiten en ells fan que la llum de la lluna i les tecles del piano tremolin. Tot tremola per impotència. Una impotència per un passat del que no vaig ser capaç d’adonar-me de que m’estava enamorant. Impotència per què no puc fer RES per estar al teu costat. Impotència per què no et puc estimar.
Són tants els sentiments que em fas sentir. Uns dies hi predominen més uns que d’altres però sempre, junt a tu, està la paraula FELICITAT.
Estic estirada en el llit. La foscor de la nit inunda la meva habitació, però una petita llum de la lluna em permet contemplar les tecles del piano. No m’importa patir per què tu estiguis bé, sempre t’ajudaré a seguir endavant. Tu ets el més important.

- "T'estimo."

Comentaris

  • Trist[Ofensiu]
    Mar Vercher Nieto | 27-05-2012 | Valoració: 10

    Es el teu segon relat que llig i la segona vegada que m'entren ganes de plorar..

    Sospir.. Estimar en silenci o lliutar !!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: