Sempre és el mateix.

Estava pel bosc, escoltava aigua. Em guiava pel sentit de l'oïda per dirigir-me cap al soroll que provoquen les petites gotes al xocar. Caminava molt depresa buscant la meva veritable identitat, el meu destí, el significat d'aquell efecte mirall. El soroll d'aigua s'apropava, de fons, escoltava la meva respiració i el carrisqueig de les branques al ser trepitjades. I allà estava: una aigua neta, cristal·lina, pura; una aigua que desava els desitjos que les persones no s'esforçaven en fer realitat, aquells somnis que els fan dir "impossibles". Em vaig apropar a la vorera del llac i, en el meu reflex, la seva imatge em vaig trobar.
No és cap somni, no és fruit de la meva imaginació, no m'ho he inventat. És real i molt bonic aquest efecte mirall.