Cercador
Em costa imaginar-te absent per sempre.
Un relat de: Nola Gurney- Compartir:
Oblida els noms! Centra't en el sentiment! Les persones "no importen"! Només el sentiment que et transmet és el que et fa parlar, això és el que importa, que et puguis expressar mitjançant el sentiment... i no per la vista, ni l'olfacte, ni el tacte..., no se si m'he explicat... És per a una persona meravellosa, que no crec estimar-la intensament, però si que a estat capaç de guanyar-se el seu lloc al meu cor, i crec que mai marxarà d'aquest racó. Vull expressar a una persona alguna cosa que mai he estat capaç d'expressar-li... alguna cosa que ni jo sé que és aquesta “alguna cosa”! Com podré jo expressar-la...!! Vostè, sí, el que està llegint això: pensa en aquella persona que si no estigués al teu costat, dia a dia, no podries viure sense ella, que la teva vida no seria la mateixa, que penses cada dia en aquesta persona, que amb només parlar-li un minut ets feliç tot el dia, que per una mirada seva faries qualsevol cosa! Què li diries en un moment d’aquells de sinceritat? On els dos expresseu que admira un de l’altre. Pot ser no m’entens... és difícil d’imaginar. Alguna vegada has tingut una relació molt estranya amb alguna persona fins a tal punt de que ningú més ha tingut aquest tipus de relació amb cap altra persona? Estimar-te-la moltíssim però mai dir-li "t’estimo"? Perquè aquesta petita paraula podria engegar a la merda la vostra relació, una relació de respecte i d'admiració que mai creia que la tindria amb ningú, aquesta relació és un tresor per mi i no val la pena corre el risc de perdre aquesta persona només per una paraula. Quina paraula. “T’estimo”. No et fa por? “T’estimo”... Aquesta paraula espanta a la gent! Sí, sé que és molt bonica, però pensa en el que significa. Si una persona, que no és un familiar teu ni una persona que coneixes de tota la vida, et diu: “t’estimo” et fots un 100 metres llisos per perdre-la de vista!
Però com deia... aquesta relació és massa important per perdre-la per culpa d’una paraula que no és necessària expressar. No us penseu que estic surtin amb aquesta persona, no és el meu xicot! És un “noi” amb el que comparteixo els meus pensaments, els meus sentiments (quina ironia... i no sóc capaç de dir-li “t’estimo”!), amb qui comparteixo les meves aficions i sé que amb ell puc confiar perquè sempre, tant en les coses bones com en les dolentes, ha estat al meu costat, dia a dia, i m’ha recolzat sempre amb les decisions que prenia. Sempre m’ha ajudat en el que ha pogut, cap persona m’havia impressionat tant com ell, no exagero, aquest “noi” és genial.
Sisplau... no em preguntis, amor, perquè t’estimo. Com li dic totes aquestes coses sense caure al terra? Li puc confessar la meva major bestiesa, però no si aquesta és que “t’estimo”. Vull expressar-li un “t’estimo” sense “t’estimo”, algun verset que expressi admiració, que quan li hagi de dir em faci tremolar les cames o el cor o l’estomac, no sé! ja m’entens, aquella sensació al olorar el seu perfum, no vull que pensi que estic enamorada d’ell, vull que, al dir el verset, expressi sinceritat, perquè el “t’estimo” és inconfessable però el sentiment no.
I si, amb tota la sort del món, sóc capaç d’escriure aquell verset tan esperat i especial, qual li dic? No seré covard ni m’amagaré darrera de la pantalla de l’ordinador, vull mirar-li als ulls, que ell es miri reflectit els meus; vull que miri la meva expressió, que ell sàpiga que no estic mentint i que ho dic de veritat; vull que escolti la meva veu, que se n’adoni que sóc jo la que li estic confessant un “t’estimo” inconfessat.
Una nit que no es va connectar, i clar, no vaig poder parlar amb ell, vaig decidir escriure el verset. Em vaig posar una peça de Frédéric Chopin, que m’encanta i, per si un cas, em vaig preparar un CD de Muzio Clementi i algunes peces de Tomaso Albinoni, vaig treure un llapis i una llibreta del calaix, la vaig obrir sense importar-me el full on escriuria i vaig deixar el llapis volar per la quadricula. No tenia molt clar que volia expressar però sí tenia clar que no em volia passar. Vaig començar a recordar moments al seu costat, els més feliços de la meva vida i, altres, que em fan plorar. Vaig començar escriure el que sentia:
“Ets el noi més bonic que conec, sense tu jo estaria perduda, sense ningú que em recolzés, que m’ajudés i sense ningú que motivés. Ets tan important per a la meva persona, ets tan important per a mi, que em quedaria al teu costat tota la meva vida i intentaré fer-te feliç. Seria tan desgracia, si no pogués veure el teu somriure un cop més, ni els teus ulls, ni la teva pell... Sé que només tinc 15 anys, però sé que la relació que tinc amb tu no em tornarà a passar, per això vull aprofitar cada minut al teu costat, encara que només sigui mitja hora que poc a poc es va acabant. Si alguna cosa he aprés de tu és que he de ser com jo vull ser, i no intentar aparentar alguna cosa que no sóc als demés. Sé que sempre és el mateix, i intentaré fer el meu treball el millor possible, per a que et quedis satisfet. Pots comptar amb mi, sempre seré al teu costat, encara que hi hagi de deixar coses més important per als altres, per què, per a mi, el més important que hi ha, d’aquí i d’allà, ets tu, el meu estimat “company”...”
Que ràpid es llegeix el verset quan ja està acabat, però quant es triga en acabar... Vaig estar cada dia durant dues setmanes senceres: llegint, escrivint, esborrant, rectificant, pensant en el coi de verset que, pot ser, mai seria capaç de dir!
Vaig arrancar el full de la llibreta, me’l vaig mirar. Llegia. Llegia cada frase, a poc a poc, i de fons escoltava la música. Nota a nota. Acord per acord. Frase per frase. Vaig doblegar el paper tres cops per la meitat i me’l vaig desar a la butxaca. Li diré. Estava decidida.
Sortim del institut, són dos quarts de sis. Vaig cap a la direcció oposada de casa meva, intento evitar a la gent per a que no em pregunti res. Sé que aquell és el camí que agafa per retornar del institut, i l’espero. Asseguda en un banc veig com passa pel meu costat, ell no s’ha adonat de que estava allà i al veure’l que, amb els cascos posats, passava de llarg, em vaig posar de peu i vaig sospirar. Vaig caminar darrera d’ell. Vaig treure el paper de la butxaca, i en un tros del camí, en aquell pont tan bonic, on no hi havia pas massa gent, em vaig decidir agafar-li del braç i fer-lo girar. Fer-lo girar per a que es vegi reflectit als meus ulls, per a que vegi la meva expressió, per a que escolti la meva veu. Vaig mirar el paper i el vaig estripar, i amb tota la sinceritat del món, mentre les llàgrimes tremolaven en les meves parpelles i una queia silenciosa per la galta, li vaig dir:
-“T’estimo”.
Però com deia... aquesta relació és massa important per perdre-la per culpa d’una paraula que no és necessària expressar. No us penseu que estic surtin amb aquesta persona, no és el meu xicot! És un “noi” amb el que comparteixo els meus pensaments, els meus sentiments (quina ironia... i no sóc capaç de dir-li “t’estimo”!), amb qui comparteixo les meves aficions i sé que amb ell puc confiar perquè sempre, tant en les coses bones com en les dolentes, ha estat al meu costat, dia a dia, i m’ha recolzat sempre amb les decisions que prenia. Sempre m’ha ajudat en el que ha pogut, cap persona m’havia impressionat tant com ell, no exagero, aquest “noi” és genial.
Sisplau... no em preguntis, amor, perquè t’estimo. Com li dic totes aquestes coses sense caure al terra? Li puc confessar la meva major bestiesa, però no si aquesta és que “t’estimo”. Vull expressar-li un “t’estimo” sense “t’estimo”, algun verset que expressi admiració, que quan li hagi de dir em faci tremolar les cames o el cor o l’estomac, no sé! ja m’entens, aquella sensació al olorar el seu perfum, no vull que pensi que estic enamorada d’ell, vull que, al dir el verset, expressi sinceritat, perquè el “t’estimo” és inconfessable però el sentiment no.
I si, amb tota la sort del món, sóc capaç d’escriure aquell verset tan esperat i especial, qual li dic? No seré covard ni m’amagaré darrera de la pantalla de l’ordinador, vull mirar-li als ulls, que ell es miri reflectit els meus; vull que miri la meva expressió, que ell sàpiga que no estic mentint i que ho dic de veritat; vull que escolti la meva veu, que se n’adoni que sóc jo la que li estic confessant un “t’estimo” inconfessat.
Una nit que no es va connectar, i clar, no vaig poder parlar amb ell, vaig decidir escriure el verset. Em vaig posar una peça de Frédéric Chopin, que m’encanta i, per si un cas, em vaig preparar un CD de Muzio Clementi i algunes peces de Tomaso Albinoni, vaig treure un llapis i una llibreta del calaix, la vaig obrir sense importar-me el full on escriuria i vaig deixar el llapis volar per la quadricula. No tenia molt clar que volia expressar però sí tenia clar que no em volia passar. Vaig començar a recordar moments al seu costat, els més feliços de la meva vida i, altres, que em fan plorar. Vaig començar escriure el que sentia:
“Ets el noi més bonic que conec, sense tu jo estaria perduda, sense ningú que em recolzés, que m’ajudés i sense ningú que motivés. Ets tan important per a la meva persona, ets tan important per a mi, que em quedaria al teu costat tota la meva vida i intentaré fer-te feliç. Seria tan desgracia, si no pogués veure el teu somriure un cop més, ni els teus ulls, ni la teva pell... Sé que només tinc 15 anys, però sé que la relació que tinc amb tu no em tornarà a passar, per això vull aprofitar cada minut al teu costat, encara que només sigui mitja hora que poc a poc es va acabant. Si alguna cosa he aprés de tu és que he de ser com jo vull ser, i no intentar aparentar alguna cosa que no sóc als demés. Sé que sempre és el mateix, i intentaré fer el meu treball el millor possible, per a que et quedis satisfet. Pots comptar amb mi, sempre seré al teu costat, encara que hi hagi de deixar coses més important per als altres, per què, per a mi, el més important que hi ha, d’aquí i d’allà, ets tu, el meu estimat “company”...”
Que ràpid es llegeix el verset quan ja està acabat, però quant es triga en acabar... Vaig estar cada dia durant dues setmanes senceres: llegint, escrivint, esborrant, rectificant, pensant en el coi de verset que, pot ser, mai seria capaç de dir!
Vaig arrancar el full de la llibreta, me’l vaig mirar. Llegia. Llegia cada frase, a poc a poc, i de fons escoltava la música. Nota a nota. Acord per acord. Frase per frase. Vaig doblegar el paper tres cops per la meitat i me’l vaig desar a la butxaca. Li diré. Estava decidida.
Sortim del institut, són dos quarts de sis. Vaig cap a la direcció oposada de casa meva, intento evitar a la gent per a que no em pregunti res. Sé que aquell és el camí que agafa per retornar del institut, i l’espero. Asseguda en un banc veig com passa pel meu costat, ell no s’ha adonat de que estava allà i al veure’l que, amb els cascos posats, passava de llarg, em vaig posar de peu i vaig sospirar. Vaig caminar darrera d’ell. Vaig treure el paper de la butxaca, i en un tros del camí, en aquell pont tan bonic, on no hi havia pas massa gent, em vaig decidir agafar-li del braç i fer-lo girar. Fer-lo girar per a que es vegi reflectit als meus ulls, per a que vegi la meva expressió, per a que escolti la meva veu. Vaig mirar el paper i el vaig estripar, i amb tota la sinceritat del món, mentre les llàgrimes tremolaven en les meves parpelles i una queia silenciosa per la galta, li vaig dir:
-“T’estimo”.
