Els instruments del cos, la música del nostre amor.

No hi ets. Però la música sona i sembla que la melodia et dibuixa en l'aire. No hi ets però et veig perfectament estirat al meu costat. Veig el teu cos gran i llarg, el teu rostre en pau descansant sobre el coixí, la teva mà que tímidament s'estira cap a mi amb els seus dits, finets, suaus i delicats, que esperen trobar-se amb mi. El ritme li dóna vida al dibuix de la melodia. Li dóna la teva energia, la teva intensitat, el teu caràcter. El ritme incita moviment, un moviment impulsiu, incontrolable, animal; un moviment que surt de dins, del racó més sensible del cos. Un moviment que és pura força, la força més gran que pot provocar el cor: la força de l'amor. Llavors sento les teves carícies, la teva olor, el teu alè; és l'harmonia fent-me companyia perquè, recordem, es que tu no hi ets.

No hi ets, però tampoc vas marxar. No es pot sortir d’un lloc on no hem estat mai. En realitat, continues estant aquí, nosaltres no ens hem mogut sinó el temps. Fa poc vaig entendre que l’aquí d’ahir no és el mateix que l’aquí d’ara. I ahir era capaç de viure la nostra petita aventura, era capaç de fer-te l’amor sense pensar més enllà, era capaç de mirar-te als ulls sense veure el què hi havia darrere d’ells. Però ara tot és diferent. La nostra aventura va deixar de ser petita quan es van involucrar els sentiments, van entrar amb tanta força que no els vaig poder evitar; i ara et faig l’amor de veritat, amb la immensa ànsia de voler demostrar-te amb el cos el que en realitat sento amb l’ànima. I mentre ho fem, mentre componem la nostra pròpia cançó, mentre construïm amb els nostres cossos la melodia, el ritme i l’harmonia, et miro als ulls amb l’esperança de poder trobar petites guspires d’amor.