Sense cap por

...jo també ho he fet. També m'he abandonat surant en l'aigua del mar, provant de formar-ne part. I les teves paraules, els teus versos, m'han transmés perfectament aquella dolça sensació de ser fora d'aquest món, i alhora, de formar part de l'univers.

I saps què és el que m'encanta d'aquest deixar-se anar? El silenci dens i agradable que se m'instal·la als oïdes, per recordar-me que sóc onada sense ser mar.

Una abraçada,

LLIBRE

Un poema sezilament magnífic. Jo m'abandono a vos amb el vostres poemes de manera tranquila.

Un bes abandonat!

OhCapità.

noia, m'encanta aquest poema! com m'agrada! de veritat, és d'una senzillesa, i en canvi té tant... com he dit en poemes que he comentat aquest matí (m'he passat el matí comentant poemes), sembla que les paraules t'abracin i et moguin al ritme d'una brisa suau....
molt maco...

la biografia també té lo seu!!!

i sí, el poema que m'has comentat avui, representa que és el llit, qui parla....

petonsss!!!!

AnNna

Quina sensació de suavitat m'han deixat aquests mots teus.

"vora un camí de sorra que s'explaia sense fi...

el mar, les ones, el bes final de l'aigua...molt bonic tot en conjunt, m'ha agradat molt. Et seguiré llegint Zalzburg. Una abraçada. ESPIRAL.

P.D. Per cert, molt divertida la teva biografia, una curiosa forma de definir-te.

Hola guapa!

Una vegada mes bevent de les teves paraules, i avui tambe contagiant-me d'aquesta calma que he sentit en llegir-te... Poquetes paraules: les justes per no interrompre el pas tranquil d'aquest cos desat en l'aigua... Precios!! Felicitats!!!

Una abraçadassa,

m