Tots els camins duen a la Mort

La boira explicava històries de por a cau d'orella als vianants que imprimien els seus passos a la immundicia del carrer. Feia cosa de dues setmanes que havia nevat i ara la neu havia perdut la categoria de neu, era una massa grisosa que no feia més que dificultar els meus passos insegurs com papallones en la brisa.

Delirava en la foscor dels fanals que, irrisoriament pensaven poder teixir una aureòla de llum de color groc sulfúric al meu voltant.

El meu alé regalava cançons vaporoses a l'aire. Cançons que els seus i les seves interprets cantàven a crits, deixant-s'hi les vísceres, però que jo cantava fluixet... quasi amb por de despertar algú i perquè tampoc tenia ni la veu ni el sentiment de rábia i rebel.lió que les acompanyava.

Una colla riallera de borratxos vestits de bar mediocre, creuava el carrer, just quan l'estola d'un cotxe fugit de les pel.lícules de Harry el Brut va decidir passar pel mateix lloc que ells. La gent es va girar a mirar, sabent que passaría quelcom, mentre un dels borratxos era separat de les seves cames pel cotxe. Llavors, només crits, una derrapada i la confusió pròpia de l'impacte súbit de la mort, al que la vida que duem ara no ens té acostumats.

Quasi no m'hi veia, tot i que, si tenia clar on em dirigia, hi arribaria... Tots els camins duen a Roma (es deia) i totes les vides duen a la Mort (hi afegia jo). Tots els camins duen a la Mort...

Aquella nit tot acabaria... per que jo així ho havia disposat.
T'havia deixat les cartes que si existís un més enllà t'hauria enviat des d'allí, només per a que t'adonessis de l'evidència i les poguessis llençar, entre plors i crits, al calaix sense fons o a la caldera rogallosa. I això que només t'enviaria paperassa en blanc i necrològiques d'amics que van passar amb més pena que gloria per aquest món enfosquit pel fum i la boira.

Au... ja quasi hi sóc... només cal saltar... enyoraré les teves pupiles quan em miraven sense entendre, enyoraré el meu reflex en les aigües brutes del riu que em preguntava per qué, enyoraré aquelles nits en que vaig estar pensant que deixar-te... Enyoraré... la certesa de saber que he fet el que he pogut i que el món no es cruel, el que passa es que no té sentiments.