Brastias III: Sunrise

El fred traïdor dels primers dies de l'hivern la va despertar punxant-la a travès dels llençols. Un calfred va recòrrer el seu cos, que nuu davant un enemic punyent i invisible, volia seguir dormint. Abans no haguès donat la batalla per perduda, ja estava completament desvetllada...
-Siannah! -va cridar amb la veu greu, encara adormida.- Està llest l'esmorzar?
No hi hagué resposta. Va recordar que era dimecres i els dimecres, la Siannah anava d'hora al mercat i a diverses botigues de "delicatessen" per a comprar el menjar que feia falta durant la setmana.. Odiava llevar-se d'hora els dimecres. Però ja estava fet.
Va destapar-se, va córrer les cortines del llit i va deixar que la penombra envoltès la seva nuesa.

Els seus peus virginals van tocar tendrament el terra amb el tacte d'unes plantes que hom diría que no havien caminat mai. Descriuria un sentiment o una sensació i triaría algú a qui enviar-ho. Que no havia descrit, encara? En el seu dubte es va mossegar el llavi, que a pesar del son recent estava lleugerament humit... I la saeta de la inspiració va travessar la seva ment, ferint-la amb la set de saltar al buit...

Decida, va començar a caminar, amb pas ferm però a la vegada delicat, gens temerosa de la foscor en que havia viscut sempre.
Arribà a l'altre extrem de l'habitació i buscà a les palpentes la maneta de la porta de la sala de banys. Va obrir-la i fins i tot es va estranyar de no notar l'escalfor humida i perfumada que sempre l'habia benvingut. Ara, el bany ocult per aquella porta era quelcom fred, quasi gelat, absent de la calidesa que li sabia donar la Siannah en tan sols mitja hora d'obrir calderes i aixetes, i de posar potingues a l'aigua.

Va encendre cinc espelmes d'un canelobre, la seva preferència per la foscor no l'acompanyava en sales que no coneixia en absència de llum. Va obrir l'aixeta i va tocar l'aigua que en rajava pesadament i a estertors metàlics, era glaçada. No la va tancar i va ficar-se a la banyera, esbufegant una mica en tocar amb els seus peus de princesa l'aigua que començava a ocupar-ne el fons. Va aseure's al fons de la banyera, amb les cames estirades, l'esquerra lleugerament aixecada i fent un tímid gest d'apropar-se a l'altra cama, com si volgués ocultar el seu sexe i amb l'esquena recolzada al cantó de la banyera que quedava enganxat a la paret. Així es va deixar envoltar pel líquid insofriblement gelat, deixant que cada cèl.lula del seu cos cridès amb tota la força del món que l'aigua estava massa freda.

Aviat l'aigua va cobrir la seva intimitat i les seves cames... Llavors, va deixar-se lliscar tota per quedar estirada al fons de la banyera, va rodolar una mica, per a que cap centímetre del seu cos pogués aspirar a la minsa calidesa de l'aire que l'envoltava.
El fred li produia dolor; la paradoxa sensitiva del fred que crema... Sentia com si se li estigues gelant el més profund del seu ésser...

"M'has congelat el cor i desprès l'has trepitjat. Només prego a un Dèu desconegut que algun fragment quedi en tu i en desfer-se et faci la vida imposible". Quin dels poetes que l'havien tingut com a musa li havia dit allò? En Brastias... el tretzè, el que deia que va començar a escriure per que l'amor que li professava era tant gran que no podia ser satisfet amb l'amor terrenal. Va recordar llavors els cossos suats, que coberts de petites esgarrinxades malicioses i farcides de coïssor esdevenien una unitat amb els llençols d'una fonda qualsevol."Tu i jo em de crear un món que posar als teus peus..." i el creaven, envestida rere envestida, gemec rere gemec, quan les seves ànimes abandonaven la nostra dimensió a per projectar-se en un viatge astral que condensava la eternitat en segons...

Ell es mereixia per la seva insolència, que li enviés el "dolor del fred", que es vegués obligat a escriure quelcom insofrible i que de ben segur li portaría records.
Les muses manen al poeta, mai a l'inrevès... una llei física i universalment imposible de trencar... al igual que no es pot guardar un sospir en una mà oberta.