Salvatge Oest

Acabava d'arribar a casa i era al menjador quan vaig adonar-me que alguna cosa passava al carrer. Vaig acostar-me a la finestra.

Un agent de la policia local caminava amb pas lleuger per la vorera del davant. Duia l'arma reglamentària enfundada però a la mà dreta portava un revòlver, un .44 de canó llarg que posava els pèls de punta només de veure'l.

Vaig pensar que si algú em volgués matar només m'hauria d'apuntar amb aquell trasto, ni tan sols li caldria disparar perquè em moriria d'un infart abans que pogués prémer el gallet. Vaig seguir amb la vista clavada a l'arma fins que l'agent va girar la cantonada.

Molts veïns havien sortit als balcons. Alguns parlaven d'una baralla, altres deien que es tractava d'una discussió per una plaça d'aparcament. El cert era que un sonat havia tret un revòlver d'un quilo i mig a plena llum del dia en un carrer concorregut, una escena digna del Salvatge Oest dels westerns. Però allò no era una pel·lícula.

La llegenda explicava que Déu havia creat els homes i que Samuel Colt els havia fet iguals però l'únic que tenia les respostes havia agafat bous i esquelles i s'havia esfumat dos mil anys enrera. Si crees els homes i els abandones a la seva sort no és estrany que juguin a ser déus.

Vaig abaixar les persianes i vaig encendre un cigarret d'esquena a la finestra. La llum fragmentada que es filtrava per les escletxes m'il·luminava les puntes dels dits i tenyia l'escena de surrealisme. A fora, la sirena d'un cotxe patrulla s'apaivagava sota el brogit de la ciutat en una tarda d'estiu qualsevol.