S P A R A F U C I L E ( V )

Un relat de: Jaume VINAIXA SOLÁ
S P A R A F U C I L E ( V )


Aquell dia no el vaig poder recuperar el meu tarannà i, per més que m´esforçava en foragitar aquell malson, no ho vaig aconseguir. D´on dimonis havia sortit i què em volia aquell individu? Què representava jo per a ell? Sabia el meu nom, tot i que no havia arribat a dir-me´l. Però, això no tenia cap importància i, fins i tot, podia no ser cap secret especial. Ara bé. Allò que aquell home acabava de fer era posar-me un mirall de cos sencer davant meu, on s´hi reflectia la meva anatomia i, per damunt de tot, la meva ànima, oberta com una magrana. Era Déu aquell home que, amb una sola frase, havia definit l´angoixa, la frustració, tota aquella porqueria que arrossegava des de feia tant de temps? I, si no era Déu, es tractava, potser, del diable?
Era tal el terrabastall de sentiments acumulats, que vaig sortit de l´estació sense comprar el diari, i vaig anar a l´hotel sense aturar-me a esmorzar. Començava així a trencar tots el hàbits adquirits i acumulats des del dia de la meva arribada. Un cop a dins de la meva habitació, vaig fer girar la clau dues vegades, vaig obrir la finestra de bat a bat perquè hi entrés tot l´aire, i em vaig estirar, vestit com anava, damunt del llit. M´havia de lliurar a la tasca de posar una mica d´ordre en els meus pensaments.

Primer punt. No he patit mai d´al.lucinacions. Aquell encontre s´havia produït ja dues vegades. Per tant, aquell home era tan real com jo.

Segon punt. Es tractava d´un boig… d´un bromista? En cas afirmatiu no hauria de saber res de mí. Aquell home sabia realment coses i, ni un boig ni un bromista, no preparen el terreny amb tanta precisió. Actuen impulsivament dient qualsevol bajanada i prou. Podia ser, a tot estirar, un boig molt especial, però,, de cap de les maneres no es tractava d´un bromista. Un estafador, potser? El que havíem parlat no era suficient per a sospitar-ho, tot i que, les estafes ben fetes necessiten el seu temps i els seus plantejaments. Com que no podia descartar encara aquesta darrera possibilitat, només em calia estar a l´aguait i amb els ulls ben oberts.

Tercer punt. Si aquell home era un assassí professional com el del llibret de F.M. Piave, la cosa deixava, automàticament, de tenir qualsevol mena de sentit, en el moment de fer la seva elecció. Quin interès podia tenir jo en els seus serveis? Si s´hagués tractat d´un metge naturista o d´un membre d´aquella secta d´estafadors que s´entesten en fer-te aprimar, encara. Però, per què el volia jo un assassí?

No hagués anat més enllà, havent encaixat com havia, quasi totes les respostes. Però, el problema més greu era que encara em quedaven preguntes per a respondre, i havia de seguir amb les meves cavil.lacions per mirar de contestar-les.

A/. Havia afirmat, amb rotunditat, que jo tenia el complex de Rigoletto. No crec que la psicología el tingui classificat, aquest complex. Per tant, i per començar, aquell home coneixia la meva afecció a l´òpera, o, com a mínim, em concedia un grau de cultura avantatjat que em permetia de saber de què tractava aquest complex.

B/. El dia anterior, quan ens vam trobar, abans que el tren arribés, va afirmar que jo esperava el meu diari. Per saber una tal cosa, aquell home no havia d´haver fet res més que observar-me uns quants dies al mateix lloc i a la mateixa hora. Però, això no tindria més importància si aquest fet intrascendent no denunciés una intencionalitat evident. Per què m´havia escollit a mí per a vigilar-me? Un professional del crim que escull ell mateix els seus clients, no pot cometre un error semblant a l´hora de fer la seva tria. Si tal com presumia, era un home competent, què hi havia en tot allò que ell sabia de mí que el pogués interessar?

Un calfred em va còrrer per tota l´espinada. Em vaig aixecar del llit i vaig anar cap a la finestra, M´estava ofegant i necessitava més aire. Un complex com el meu, que s´arrossega anys i panys, engendra, a la llarga, una quantitat immensa d´odi. Per ventura, aquell desconegut, n´havia mesurat la quantitat exacta? Només una resposta afirmativa explicaria que em parlés d´enemics i de matar. Però… per què? Els meus costums: pujar cada matí a l´estació a esperar el diari, i d´altres activitats que em devia conèixer…, accepto que podien haver estat descoberts amb un mínim d´observació atenta, però…, el complex de Rigoletto i tot l´odi acumulat…?
No podia ser. Tot, absolutament tot, havia de ser un malson. M´anava convencent que, d´un moment a l´altre, em despertaria. Em va arribar la veu d´una mare que cridava el seu fill que no nedés tan endins. El cambrer de l´hotel servia gerres de cervesa a uns turistes que havien arribat feia una setmana en bicicleta. I allò era real!

Un italià havia segut dos dies seguits al meu costat, a l´estació. Un home que jo no havia vist mai, ni a l´estació, ni enlloc de la vila. Un home que, amb una sola frase, havia resumit tot el calvari de la meva existència… Allò no podia ser humà. Si de veritat estava despert –i ho estava-, allí hi havia quelcom de diabòlic. I, per a una cosa semblant, jo no estava preparat. Massa temps enfrontat amb la dura realitat de cada dia, creuant-me amb una munió d´éssers humans als que odiava, d´entrada –perquè havia fet de l´odi un escut que em protegia del mal que em poguessin fer- Massa temps, dic, per haver d´enfrontar-me, ara, a la irrealitat de mons desconeguts.

No. Allò s´havia d´acabar i ho acabaria l´endemà mateix. Vaig agafar un full d´un quadern i hi vaig escriure els noms i cognoms de tres persones, el vaig doblegar i me´l vaig ficar a la cartera… Caram! Potser tenia raó l´italià! Em va sorprendre la facilitat amb la que havia triat els tres noms.

Vaig sortit de l´habitació -recobrat el meu tarannà- vaig asseure´m a la terrassa de l´hotel i vaig demanar un conyac doble. Me´l vaig beure amb un parell de glops davant mateix del cambrer i en vaig demanar un altre, La cremor que sentia a la gola em tornava a una realitat que, per primera vegada en molt de temps, em complaïa. Aquell matí, tot contemplant la platja des del passeig, em vaig descobrir una mena d´esbós de sentiment de tendresa, mentre mirava cinc petits monstres com maldaven per aixecar un castell a la sorra. Ens estàvem tornant folls? Doncs bé. Només era qüestió d´institucionalitzar la follia.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Jaume VINAIXA SOLÁ

Jaume VINAIXA SOLÁ

40 Relats

73 Comentaris

27156 Lectures

Valoració de l'autor: 9.95

Biografia:
He nascut a Barcelona. Visc a Badalona. Vaig guanyar el primer premi al concurs de relats breus de El Mesón del Café que va publicar Ed.Vosa-He publicat la novel.la: TRISTANY ALTARRIBA.

Amb el meu cunyat i el meu fill, hem creat una productora que està penjant representacions de titelles a la xarxa. Ja hi hem penjat dues entregues. Heu de cercar per
DESPERTAFERROTITELLA.
L´ordre de visualització és: 1-Presentació DESPERTAFERRLOTITELLA
2-EL LLOP CONDEMNAT
Com podreu veure, és una altra manera de fer Literatura.

OCTUBRE 2011
Ja teniu a la vostra disposició la producció sencera: "EL MUSELL DEL DRAC", nova obra de teatre original de DESPERTAFERROTITELLA, presentada en tres entregues i gravada en HD. Un dia, ben aviat,penjarem el MAKING OFF i veureu que, les tres obres, han estat una feinada colossal. M´agradaria que us ho miréssiu (Google o Youtube) i, si us agrada, que féssiu còrrer la veu. NECESSITEM DELS VOSTRES ÀNIMS PER A CONTINUAR TREBALLANT!!!

MAIG 2012
Hem penjant a DESPERTAFERROTITELLA el Making Off (CON S´ HA FET) de tot el que hem realitzat fins ara. A més d´un del nostre entorn se li ha quedat la boca oberta. Que us pensaveu que era una broma, potser?

OCTUBRE 2012

DESPERTAFERROTITELLA ha presentat "PATUFET 2012" al 38è Festival Internacional de Filmets de Badalona. El filmet ha estat acceptat a concurs i es projectarà al teatre del CÍRCOL el matí del dissabte 17 de novembre, S´hi pot accedir gratuïtament.