S P A R A F U C I L E ( V I )

S P A R A F U C I L E ( VI )


(Nota preliminar: quan vaig escriure aquest relat encara no existia l´euro)

Al matí del tercer dia em vaig despertar a l´hora de sempre. Estava més tranquil. La teràpia del dia anterior deixava sentir els seus efectes. Si el que m´estava passant no era humà, cap força humana no ho aturaria i, per tant, el bo i millor era lliurar-s´hi, i que allò que estava escrit s´acomplís. Aquell matí, el destí m´esperava assegut al banc de sempre. Vaig seure al seu costat sense dir res.

-Molt bé, molt bé. Veig que ja hi ha pensat.
-¿…?
-Ahir estava molt nerviós. Avui el veig més relaxat.

Mefistòfil!!! Aquell home era Mifistòfil! Altra vegada el malson. Aquella cara…, aquell rictus… Jo l´havia vist abans, i ara ho recordava: Cesare Siepi disfressat de Mefistòfil a la portada d´un estoig que tenia d´aquesta òpera de Boito. S´hi assemblava moltíssim. A veure si ara resultaria que ens estàvem equivocant d´òpera i el que l´italià em proposaria, tot seguit, seria de canviar la meva ànima per la figura d´un home jove i ben plantat! Tant se val. Jo ja havia esgotat la meva capacitat de sorprendre´m.

-Acabem d´una vegada. Quant en demana per una feina?
-Perfecte! Ja veig que no haurem de parlar gaire. En el meu ofici tenen més valor les paraules estalviades que les dites. Cinc milions per cap.

Vaig poder dissimular l´ensurt.

-Pel que vaig veient, no l´ofendré tot demanant-li com ha sabut l´estat del meu compte corrent.
-Li ho agraeixo. A la vida, no pas tot li havia de resultar desfavorable.

Diana una altra vegada! Feia dos anys d´aquell cop de fortuna. Havia arribat, però, massa tard. Ara, els diners, només em permetien el privilegi de l´anonimat.

-La meitat, a la bestreta, suposo –vaig dir.
-De cap de les maneres. Només un cop enllestida la feina. Vostè és intel.ligent i li estalvio el per què.
-Transferència?
-Efectiu. Ja li diré com.

S´escolaren uns minuts. Cap dels dos no parlà.

-Té algun nom?
-He fet una llista. N´hi ha tres, de noms.
-Ja li ho havia dit, sinyor.

La hi vaig donar i la llegí molt atentament.

-Caram! Vostè apunta molt amunt.
-Són més cars, potser?
-Preu únic. La importància dels objectius rau en el què valen per al client.

El guió anava d´allò més seriós. Vaig començar a pensar si no estava anant massa lluny. El vaig mirar de reüll. Rellegia la llista. Somreia.

-Aquests noms… La justícia encara no els ha condemnat.
-Els condemno jo –vaig tallar.
-Li han robat?
-A mí, especialment, no. I, mentre no alterin el meu saldo, mai no m´ha preocupat l´ús que alguns homes fan dels diners dels altres.
-Alguna venjança?