S P A R A F U C I L E ( III )

S P A R A F U C I L E ( III )


Era un home benplantat, alt i prim, però, corpulent. Caminava molt a poc a poc, amb una gran seguretat. I, val a dir que, malgrat la indignació que el seu capteniment m´havia provocat, quan el veia allunyar-se, notava que em començava a despertar, molt endins, una mena de sentiment d´admiració,o de respecte, si més no.

Feia més de tres mesos que vivia a Portbou. Quasi cent dies repetint sempre el mateix, sense variacions, com un autòmat. I, cap de tots aquells dies no m´havia trobat ni havia vist aquell home enlloc. I, de veritat que era una figura per a recordar. D´on dimonis havia sortit?... on s´amagava per a saber el què jo feia cada matí, i ben segur que, la resta del dia?... Perquè, el detall del tren i del diari, es podia explicar si, tots aquells dies, ell s´estava amagat en algún racó d´aquella immensa estació. Però, a la conclusió que jo “tenia tot el temps del món” només s´hi podia arribar en el cas que aquell home hagués estat tots els dies i tot el temps enganxat als meus talons. I, si així era, qui era aquell home?... I, per damunt de tot, què em volia?

Em vaig fregar els ulls fins a irritar-me´ls en un intent de foragitar els meus fantasmes. Però, només vaig obtenir una imatge difosa de l´estació i del tren que, en aquell precís moment, arribava. Si allò era un malson, no me n´alliberaria quedant-me allí assegut sense fer res. Em vaig aixecar i em dirigí al quiosc, just en el moment que l´empleat del vagó correu hi deixava el farcell dels diaris.
Mentre esmorzava i llegia el meu diari, m´anava asserenant i, aixi, en aixecar-me, ja havia arribat a la conclusió que, aquell home, estava boig, i jo era un beneït per capficar-m´hi tant.
A mesura que s´escolava el dia, anava recuperant el meu tarannà, i no va ser fins al matí següent quan, en despertar-me, hi vaig tornar a pensar. Vindria a l´estació?... Tornaria a seure al meu costat?... No pagava la pena de perdre-hi el temps ni l´enteniment. El que hagués de passar ho esbrinaria ben aviat i, per res del món, no alteraria jo els meus costums.
Mentre m´acostava a l´estació, vaig notar com el cor augmentava el ritme del seu batec, però, no em vaig aturar res més que el temps just per a recuperar l´alè quan, com cada dia, coronava la pujada i enfilava les escales. Vaig travessar la porta d´entrada, i de seguida el vaig veure assegut al mateix banc del dia anterior. Em vaig rendir. Certament, jo hauria pogut escollir-ne una altre –tots estaven buits- però, sabia que allò no serviria de res. Així que, lentament, em dirigí al banc i m´hi vaig asseure sense dir res. Va ser ell qui va trencar el silenci al cap de mig minut.

-Bon dia tingui, sinyor.

-Bon dia.