S P A R A F U C I L E ( I )

S P A R A F U C I L E ( I )


Res no és igual des d´aquell dia. No surto de l´hotel per res del món, faig tots els àpats a la meva habitació, i un grumet em puja els diaris cada matí. Viu al poble amb el seu avi pescador. L´home és molt vell i només surten amb la barca un cop per setmana. Sé que tot plegat és una bogeria, un malson, però, ja no puc fer res per evitar-ho.

Tot va començar un dia de finals de maig, ara farà tres mesos. Estava assegut de bon matí en un banc de l´estació tot esperant l´arribada del tren, que portava els diaris. Sempre m´han fascinat les estacions i, la de Portbou, d´una manera molt especial.

No era a l´atzar que havia escollit aquest racó de món per a passar-hi llargues temporades. Portbou és com una mena de Babel on s´hi barregen dues nacionalitats al cinquanta per cent. I com, per regla general, no hi ve, precisament, el bo i millor de cap de les dues, una presència física com la meva no desperta l´atenció de ningú. Les franceses esculturals aterren de Llançà cap avall, i els pinxos que volen lluir musculatures ensinistrades en llardosos gimnassos durant tota la resta de l´any, no pugen més amunt de Lloret. A Portbou es ve per feina. Sempre ha estat així. I si bé no és, tampoc, que jo espanti ningú, cent quaranta quilos encabits en un metre cinquanta vuit d´alçada, no constitueixen, precisament, un espectacle agradable de veure. La platja no la trepitjo, i el passeig només és testimoni de les meves passejades nocturnes, o de les que faig a trenc d´alba quan els carrers són encara deserts.
Són massa les tones de bilis que em vaig anar empassant fins el mateix dia de la meva jubilació, assegut al meu despatx de passant de notari tot aguantant, sense aparentment immutar-me, totes les bromes dels meus companys de feina i, fins i tot, dels clients que, a dotzenes, havia d´atendre cada dia. Això sense comptar les mirades furtives i les rialletes dels usuaris dels transports amb que, necessàriament, m´havia d´ensopegar cada dia en els meus desplaçaments, i de la gent del carrer que, de cap de les maneres, no podia evitar dia rera dia.
Cap peça de roba dels magatzems no m´esquèia, i la meva economia no em permetia fer-me-la a mida només que de tard en tard. Vivia acomplexat en tanta de manera que mai no anava al cinema, no vaig tenir mai televisor, ni comprava res més que no fossin els diaris, per evitar d´asssistit a la desfilada constant de tios i ties ben plantats que em refreguessin pels naços llurs esculturals figures que no feien res més que ressaltar i emmarcar la meva figura fastigosa.
No sé si per sort o per desgràcia, mai, però, no vaig deixar de mirar enrera a la recerca de tarats com jo, o d´aquells, les tares dels quals ultrapassen amb escreix les característiques estrictament físiques. I sé per experiència que, si aquests darrers volessin, no veuríem ni un raig de sol.
No. No em quedava altre remei que anar tirant com fos, mirant d´arrossegar-me per la vida de la manera més desapercebuda possible.

Estava, com deia, esperant l´arribada del tren, quan aquell home s´assegué al meu costat. No el vaig mirar per tal d´evitar, com faig sempre, que l´examen no em fos tornat. Passaren uns deu minuts sense que cap dels dos no es mogués. Semblàvem, tots sols en la immensitat d´aquella estació deserta, dues d´aquelles figures que els pintors col.loquen en els quadres sense cap altra finalitat que la de donar-lis una guspira de vida. Aleshores, l´home parlà:

-Vostè té enemics, sinyor?