S P A R A F U C I L E ( I I )

S P A R A F U C I L E ( II )


Va pronunciar la frase amb accent, però, d´una manera clara i entenedora. Tant que, el contingut de la pregunta, s´estavellà contra la forma. O jo ho havia entès bé o, com passa moltes vegades, el cervell em jugava una mala passada i confeccionava una frase completament diferent de la que em semblava haver escoltat. Aclarim-nos. La frase era una pregunta pura i simple sense cap mena d´importància si era pronunciada en el lloc i el moment adient. Ara bé, aquella mateixa frase, tal com jo l´avia escoltada en el moment, lloc i circumstàncies que acabo d´explicar… doncs, la veritat! Vaig mirar davant meu i, de cua d´ull, a dreta i esquerra per veure si hi havia algú més alli a prop. Ningú… “personne” com diuen els francesos.
Em vaig aïllar mentalment encara amb més intensitat i no vaig veure el següent moviment d´aquell home. De seguida, però, capì els seus efectes.

-Em dóna foc, sinyor?

La meva brusca tornada a la realitat no va poder evitar la manifestació bioquímica de l´ensurt. Me´l vaig mirar i, aleshores, el vaig veure. De l´època en la que jo encara anava al cinema a veure pel.lícules de lladres i serenos m´arribà, nítida, la imatge del prototipus de “dolent de la pel.lícula” Aquesta vegada, però, no vaig poder fugir d´estudi i, amb un gest semblant al d´aquell que ha estat descobert en falta, li vaig lliurar l´estoig de llumins.
Amb molta parsimònia encengué la cigarreta que hagué tret del paquet, el qual també hagué tret de qualsevol butxaca, just quan jo havia aconseguit d´absentar-me després de la primera pregunta.

-Mercès, sinyor –em digué tornant-me els llumins.

-De res –vaig mig balbotejar amb cara de babau.

-Abans li he preguntat si vostè tenia enemics, sinyor.

S´acabava d´esvair qualsevol possibilitat d´encabir en el meu cervell cap mena de dubte.

-Ja l´he sentit, ja. El que passa és que no he captat l´abast de la pregunta.

-Doncs, era molt senzilla . Li he preguntat si vostè té enemics.

S´escolaren uns segons sense que ningú parlés.

-Miri. De veritat que mai no m´ho he plantejat.

-Això no vol dir que no en tingui.

Vaig estar a punt de fer una cosa que després he lamentat moltíssim no haver-la fet: aixecar-me i marxar. Però, el capteniment, la mirada d´aquell home, els seus ulls clavats amb impertinència en els meus, m´impediren qualsevol gest i el lliure albir de la meva voluntad. Em vaig concedir uns segons de silenci i, després, sense entusiasme:

-Potser en dec tenir algun. No gaires més.

-D´enemics tothom en té. Remogui a l´interior dels seus records i veurà quants en descobrirà.

Allò ja era massa. Jo havia vingut com cada matí a buscar el meu diari i, com cada matí, m´havia assegut en aquell mateix banc, tot esperant l´arribada del tren. I, de cop i volta, se m´asseu un desconegut al costat, amb pinta de facinerós, i m´endega un doll de preguntes, concedint-se, què sé jo quina mena de dret!
Vaig fer el gest d´aixecar-me i anar-me´n.

-No s´impacienti, sinyor. Falten deu minuts perquè arribi el tren, i vostè encara no té el seu diari.

De veritat que no vaig obrir la boca, però, a la cara que debia de fer, ben segur que s´hi podia llegir tot el meu astorament dels de l´altre punta de l´estació.

-Vostè pensi en la pregunta que li he fet. No cal que em contesti ara. Demà, a aquesta mateixa hora, jo seré aquí. Si vostè no té la resposta, no hi fa res. Jo tornaré l´endemà…, l´endemà passat…, l´endemà passat l´altre. Vostè i jo tenim tot el temps del món. I, per damunt de tot, li prego que no s´enfadi, sinyor. Jo només pretenc d´ajudar-lo.

Va ser ell qui es va aixecar, i se n´anà deixant-me clavat al banc, emmanillat amb el meu esverament.