Rondalla

Temps era temps, en un petit poble allunyat de la civilització, un cavaller s'entrenava per la pròxima guerra que se'ls pogués presentar al castell.
Pensava, mentrestant, en una bella donzella que apareixia cada nit als seus somnis. La donzella, però, no tenia cara; la imatge era borrosa.
En aquell poblat tan sols habitaven els nobles del castell i alguns artesans i ramaders que treballaven pel rei.
Vet aquí que un dia, va arribar un missatger al castell duent-los diverses notícies per escrit.
Una d'elles va interessar molt al príncep i la va agafat sense que ningú ho veges abans de que miressin el correu.
El paper demanava ajuda per un pobre home que patia la malaltia més curiosa mai vista.
Una vella dona, molt sabia, els havia dit als familiars que el podien curar amb una planta que es trobava al bell cim de la muntanya més alta del continent, on mai cap home havia arribat encara.
Estaven repartint la notícia per tots els regnes per tal de trobar un cavaller honrat que intentés salvar l'home de la malaltia.
No es parlava, però, de cap recompensa i això, generalment, significava, en aquella època, que no n'hi havia cap.
El noi va pujar al seu cavall i, sense donar cap explicació es dirigí cap al poble del costat per visitar el malalt.
En arribar, preguntà a la gent del poble que havia format tal aldarull que no es parlava de res més. Li mostraren el lloc on es trobava l'home; li havien construït una cabana per aïllar-lo de la resta del poble per no contagiar la malaltia, en cas que això fos possible.
El bon cavaller, en veure la cabana envoltada de gent espiant i que, en canvi, el malalt fos dins tot sol, va sentir una llàstima enorme i va voler arriscar-se a emmalaltir-se i fer companyia al pobre home que, de ben segur que amb algú al seu costat es sentiria molt millor.
En entrar, la cara del vell va fer un somriure d'orella a orella i els seus ulls radiaven de felicitat.
Van estar una estona parlant i, el cavaller, en veure que aquell era un molt bon home i no es mereixia tot aquell sofriment, va decidir anar a buscar la planta.
El malalt no volia deixar-lo anar, ja que de ben segur que no en sortiria viu però, alhora, tenia una petita esperança dins seu de que aquell cavaller el podia treure d'allí i li estava d'allò més agraït.
El jove i fort cavaller va sortir en direcció a la muntanya perduda sense saber del cert si tornaria viu a les seves terres.
Va preguntar a un noble que passava prop seu can on era la muntanya i el va indicar amb un somriure malèvol al rostre.
El nostre valent cavaller li va fer cas, tot i que sospitava una mica de la certesa de la seva indicació i va estar cavalcant damunt el seu fidel amic i acompanyant durant dies i nits però... res, no trobava res ni ningú. L'hauria enganyat aquell bon senyor?
De sobte, va sentir com algú llençava una fletxa i el seu cavall es tornà boig. Anaren a parar els dos dins d'un llac. Però no estaven sols, l'home que havia disparat la fletxa també acabà dins l'aigua, ja que el cavall se l'havia endut corrent. El cavaller sortí de l'aigua i, en veure que l'home s'ofegava corregué a treure'l de l'aigua i salvar-lo.
Un cop tot allò ja havia passat, l'home li està tan i tan agraït per haver-lo salvat, tot i que ell havia atemptat contra el nostre honrat cavaller, va voler agrair-li d'alguna forma.
L'home resultà ser un geni. Li pregà al noble que demanés un desig, el que ell volgués, que li compliria en un tres i no res. El cavaller no volgué ser egoista i pensar en ell i va demanar la flor miraculosa per salvar el pobre malalt.
El geni li concedí el desig d'allò més content i li regalà també un cavall, ja que sense saber a qui disparava, l'havia tocat a ell.
El noble senyor es dirigí de nou cap al poble on havia estat feia gairebé una setmana tot orgullós d'haver fet la seva feina, encara que no de la manera com s'esperava.
En arribar tothom se'l mirà estranyat. Va entrar a la cabana amb la flor a la mà i li va fer una infusió al seu amic, que estava ja a les últimes. La gent, estupefacta, ho observava tot des dels minúsculs foradets d'entre els troncs de la cabana però no deia res.
El jove va estar hores i hores ficat allà dins. Quan va sortir juntament amb l'home tothom el va aplaudir eufòricament. Semblava un miracle! Havia portat la flor al poble per salvar l'home!
La gent començà a murmurar alguna cosa. El valent cavaller no entenia molt bé el que estava passant fins que un vailet li xiuxiuejà a l'orella que tothom comentava el tema de la recompensa.
El noble es plantà davant de tothom per demanar explicacions, ja que a ell no li havien parlat de cap recompensa.
- La mà del a princesa! - es sentí, cridant, des de molt lluny.
El nostre cavaller va quedar parat. Era allò cert? Qui era aquell home a qui havia salvat?
El senyor, ja del tot refet, el va convidar al seu palau i li va explicar qui era. Era el rei del poble però havia preferit morir d'una manera humil, encara que aquell jove li havia salvat la vida.
El cavaller va comprendre, per fi, perquè aquell home que havia trobat pel camí l'havia indicat malament el recorregut. Era algú que des de feia temps intentava aconseguir el permís del pare de la princesa per casar-se amb ella però no li concedia encara que, si hagués estat ell qui li hagués salvat la vida, hauria sigut l'únic que hauria pogut fer el rei a canvi.
Quan el cavaller veié la princesa quedà bocabadat. Mai havia vist noia tan bella. S'enamorà perdudament d'ella en el primer instant. A partir de llavors els seus somnis, que ja no són borrosos, s'han fet realitat.