Carles

-Aquesta nit sortim. No ens fallis, tío.

Tot va començar aquell inoblidable 27 de Febrer del 2007 quan un simple grup d'amics va sortir de festa, va beure més del compte i... tot semblava acabar-se també aquella mateixa nit.

A la Clara se li va ensorrar el món a sobre quan li varen comunicar la mala notícia.
"Que al seu millor amic...què?" "Que l'havien...què?"
Va sortir corrent de casa, sense donar explicacions a ningú després d'aquella misteriosa trucada. El cor li anava massa depressa per aturar-se a pensar què havia de fer; tan sols corria i corria amb totes les seves forces esperant anar en bona direcció. Estava espantada, molt espantada...només de pensar que li podia passar alguna cosa greu a en Carles...no, no volia ni imaginar-s'ho!
Va arribar a l'hospital. Entrà. Digué el nom del seu amic a recepció i pujà corrent les escales que duien a la segona planta de l'edifici.
Asseguts a terra, a banda i banda d'aquell llarg i estret passadís de davant la porta de Vigilància Intensiva, amb les cames entrecreuades, el cap baix i els ulls plorosos, es trobaven més d'una vintena de joves esperant notícies de'n Carles. A la majoria de gent els coneixia però també hi havia algunes persones que en poques ocasions havia vist.
La noia, amb prou feines podia saludar a la gent; tenia ganes de córrer cap al final d'aquell túnel de dolor i buscar una llum, un petit senyal d'esperança.
Caminà endavant mirant les seves pròpies passes. Es sentiren simples "Hola" i breus paraules de consol...
Un cop a la sala d'espera on es trobava la família del noi, la mare es llançà als braços de la Clara en entrar per la porta. S'entengueren i es consolaren mútuament, però en silenci, sense dir ni una sola paraula. Gairebé no podien contenir les llàgrimes, però havien de ser fortes.
Un copet d'afecte a l'espatlla del pare l'animà i, després d'una estona de suport a la resta de la família, la noia sortí d'aquella sala plena de penes i dolors, de repentiments, de consol... i els seus companys, que encara es trobaven fora, li explicaren què havia passat aquella nit, amb més detalls.

Creuaven la Diagonal de Barcelona a l'alçada de Maria Cristina per un pas de vianants en què el semàfor ja estava canviant a vermell. L'últim de passar la perillosa carretera va ser en Carles.
El semàfor dels vehicles ja era verd i, amb un obrir i tancar d'ulls, els cotxes ja eren on ells es trobaven.
La Sandra, que travessava just davant seu, notà que la roçava alguna cosa i una gran força la va fer caure al terra. Uns instants més tard es va sentir un cop fort metres enllà i tot el grup es girà sense saber què havia passat.
Corrent cap a la Sandra per ajudar-la a aixecar-se, els nois pogueren divisar alguna cosa al mig de la carretera una mica més enllà; era el cos de'n Carles, ara fràgil i inconscient, estirat sobre l'humit terra de la carretera d'aquella freda nit.
Trucaren una ambulància mentre el terra s'omplia ràpidament de sang i s'acostava una multitud de gent, desesperada davant d'aquella situació, a socórrer el jove.

Els metges havien actuat ràpid davant el que havien vist. No creien pas poder salvar el noi.
Aconseguiren aturar l'hemorràgia interna i el deixaren en observació.
Cada dues o tres hores els metges deien a familiars i amics que millorava però tots sabien que no era del tot cert.
Es va fer molt tard. Els pares de la Clara estaven preocupats; tornà a casa.

El següent dia, la jove no assistí a les classes de l'escola per anar a fer costat al seu bon amic que tant ho necessitava en aquells moments.
Arribà de bon matí a l'hospital Sant Joan de Déu amb unes flors ben maques i una targeta, que deixà a la verge de l'entrada i es dirigí de nou a la segona planta.
Els pares del seu amic corregueren cap a ella per tal de que conegués la realitat: que l'estat d'en Carles era molt greu.
Deien que no se'n sortiria, que el seu cos, tot i ser el d'un jove fort i esportista, no podria resistir-ho, que podien anar fent-se a l'idea de que el comiat d'aquella persona tant especial per a tots...seria ben aviat.
L'ambient es va crispar. La mare trencà la seva compostura i es desfogà amb una abraçada del marit. La Clara els mirava fixament però concentrant-se en aguantar les llàgrimes.
Per què a ell?
No podia suportar aquell dolor que patia tan endins, mai havia sentit res igual...
Creia que la felicitat d'aquella família s'havia acabat, que mai més tornarien a somriure, a sentir què és estar a gust, a viure la vida...però, i ella? Podria seguir endavant sense ell? Res seria el mateix sense en Carles...l'escola, les tardes, els llargs estius que junts passaven a la platja...
En Carles sempre sabia veure quan algú estava malament, quan alguna cosa li rondava pel cap, i sabia com deixar a l'aire aquells concells, aquelles paraules de consol quan més es necessitaven, amb la seva veu carinyosa i el seu somriure tant comprenedor...
Notà com li rodolava galta avall aquella llàgrima que desertà del seu ull sense permís i també notà com l'abraçaven la mare i després el pare del seu amic, encara que no reaccionà de cap manera; no necessitava les carícies ni res paraules de ningú, tan sols necessitava tornar endarrere i recuperar el temps perdut amb la persona que més li importava en aquell moment.

Unes hores més tard, el doctor els comunicà que dues persones podien entrar a veure al pacient, però tan sols dues.
El pare cedí i la seva esposa i ella entraren nervioses, sense saber amb què es trobarien.
Obriren la gran porta, els posaren una bata, es rentarem bé les mans... i seguiren l'infermera que les guiava per tal de no perder-se enmig de tots aquells llits plens de persones que, majoritàriament, eren allí a causa de greus accidents.
Gairebé no reconegueren en Carles. Estava molt prim i el seu rostre era pàl·lid i el seu somriure apagat. Tan sols aquells grans ulls blaus que tenia restaven brillants però, aquest cop, demanant ajuda, demanant una segona oportunitat a la vida.
La seva mare no plorà en veure'l. Li parlava; la Clara no s'atreví, no li sortien les paraules. Com reaccionar davant aquell cos nu ara tan escarransit, estirat sobre un llit d'hospital, amb un tub enmig del cap, sense poder moure ni tan sols un dit, coneixent com n'era, abans, d'inquiet el noi...
Li agafà la mà i intentà somriure a la mare que donava ànims al seu fill per tirar endavant. L'estaria ell sentint? "Tan de bo algú l'escoltés..." pensava. No podien deixar-lo morir així, era massa jove! I no s'ho mereixia per res del món!
En sortir, sobraven les paraules. Bastant afectades per l'impacte de veure en Carles en aquell estat, s'acomiadaren i la jove tornà a casa seva on també la trobaven a faltar.
Les següents dues setmanes, la noia estigué dia sí dia també al centre on geia encara el seu amic, cada dia amb l'esperança de que es recuperaria i tot sortiria bé.
Després de dies de no poder intervenir en el cos del jove, el traslladaren a una habitació de la cinquena planta on podria rebre visites gairebé durant tot el dia encara que seguia en coma.

Va ser al cap de molt poc temps quan la Clara estava dins l'habitació i li semblà que movia una mica els dits i intentava obrir els ulls.
L'emoció va ser tant i tant forta que es posà a plorar mentre li parlava i l'animava a despertar-se del tot i cridà els pares del noi en pic va poder ubicar-los.
Se li havia donat una segona oportunitat de viure. Els metges no s'expliquen encara a hores d'ara com ha pogut despertar tan ràpid quan ells mateixos ja ho donaven per un cas perdut.
Potser va ser la presència de la noia i les seves ganes de que el seu amic se'n sortís i pogués tirar endavant al seu costat, el que va fer que tot acabés bé.
La rehabilitació va ser dura, però el miracle ja s'havia produït.




Història basada en fets reals.