Gerard

Sentia veus però no conseguia veure res, tot estava molt fosc. De sobte, la llum de fora la sala on em trobava lligada de mans i cames i s'obrí. Mirava fixament la claror que passava per sota la porta mentres sentia unes passes que s'acostaven cada cop més i més; estava aterrada.
Vaig donar un salt enorme en notar la vibració del meu mòbil a la cama i en escoltar, uns segons després, la cançoneta que l'acompanyava.
-"Estic perduda,- em vaig dir- si m'enxampen el mòbil sí que ja no sé pas com sortiré d'aquí."
La clau de la porta fou introduida al pany i jo tremolava més que mai. L'objecte començà a girar mentre notava una suor freda que queida rodolant per la meva cara.
En obrir-se la porta vaig posar-me a tossir, intentant dissimular el so d'aquell aparell que amagava al fons d'una butxaca bastant ampla dels pantalons.
Dos homes força alts i musculats entraren a la cambra obrint el llum i sense prestar-me gaire atenció. Es dirigiren al fons de la sala i agafaren un paquet blanc de l'interior d'un armari. Llavors vaig adonar-me de que el mòbil no sonava desde feia estona i vaig parar de gastar energies en sorolls innecessaris, De sobte, els dos homes em van agafar per darrere i m'estiraren en un llit que ni tan sols havia vist. Jo els suplicava que em deslliuressin, els prometia que no diria res si em deixaven anar però no aconseguia res. Els homes es miraven mútuament i reien, contents de veure'm sofrir. Temia que em fessin alguna cosa però se'n anàren en un tres i no res sense dir ni "mu".
Resignada a quedar-me allí sense poder-me ni moure, vaig intentar aixecar-me o deslligar-me mans o peus però tan sols aconseguí cansar-me més el que ja estava.
Aleshores, entrà a la sala un noi jove, anava ben vestit i ben pentinat. Em sorprengué la seva cara en dirigir la vista cap a mi.
El seu rostre reflectia una expressió de pena i preocupació per mi i per tot allò que estava passant.
Ens posàrem a parlar i, tot i que al principi tenia una mica de por, vaig acabar descobrint que el que pensava en un principi era cert. Vaig notar que es preocupava per mi d'allò més.
El noi, innocent pel que m'havia fet saber, decidí de deslligar-me, encara que d'allí tancada no en podia sortir.
Ell, abans de marxar, em prometé que intentaria treure'm d'allí sense que ningú se'n adonés i em demanà que tingués paciència, que aquella gent no em faria res dolent i menys si ell era allí.
Les seves paraules em tranquil·litzaren més que mai. Sentí quelcom estrany dins meu en parlar amb ell. Preferia no pensar-hi.
Després d'aquells minuts en que m'havia quedat pensativa, com en estat "de xoc", vaig despertar i traguí corrent el mòbil. Qui m'havia fet posar tan nerviosa abans, quan entraven els dos homes "dolents", era la Gemma, la meva millor amiga.
Estava confosa, no sabia què fer i vaig decidir de tornar-li la trucada.
Tardà molt en contestar. Vaig explicar-li ràpidament tot el que m'havia passat.
-Estic tancada en una sala perquè uns homes m'han agafat com a hostatge en un atemptat contra l'estació de trens de Perpinyà, on jo em trobava per anar a veure els meus avis francesos, tal i com t'havia dit que faria.
...
-Gemma!! Estàs aquí?
-Sí, sí!! Ho sento! Es que m'has deixat en blanc! Estàs bé? T'han fet mal? On ets? Diga'm on ets!
-Estaria millor si sabés on em trobo! Esque no en tinc ni idea Gemma! Necessito que m'ajudis! Parla amb la meva mare!
-Ostres noia! No em ...
-Shhtt! T'he de deixar que sento que algú s'apropa! Ja et diré alguna cosa més quan pugui o quan tingui ni que sigui una mica d'informació!
...
La porta s'obrí de nou i entraren els tres personatges que ja havia conegut anteriorment i un altre que semblava, per l'aspecte i pel comportament, un guardaespatlles d'algún dels altres tres homes que allí es trobaven.
No recordo bé la conversa que vàrem tenir, però descobrí que tots quatre homes estaven sota les ordres d'un mahometà que, per el moment, no em volia cap mal, encara que tampoc em tractaven com una reina.
Els tres forçuts se n'anàren però el meu amic demanà de quedar-se una estona.
Jo estava farta ja de tot allò, em prometien la llibertat, però només eren paraules, els fets no es veien per cap lloc.
Just després vam parlar-ne amb el noi que m'acompanyava.
-Em dic Gerard,- em va dir -Gerard, i tu? -Sempre m'havia agradat molt aquest nom. Devia tenir vint-i-pocs anys, parlava a poc a poc i molt clar, intentava tranquilitzar-me.
En aquell moment em trucà la Gemma i en Gerard em digué que l'agafés, que no tenia cap problema en ajudar-me a sortir d'allí. Encara que ell tenia un pla previst pel matí següent.
-Gemma!
-Estàs bé? Ja saps on ets? La policia t'està buscant!
Vaig partar-me el telèfon de l'orella:
-Gerard... pots dir-me on som?
-M'encantaria... però es que jo tampoc ho sé per mala sort. Ens han tancat a tots aquí sense deixar-nos veure ni el camí que hem fet.
No sabia si creure el que m'estava dient...
-Hola?
-Gemma... no sé encara ón sóc...
(Gemma, aguanta una mica més la conversa que estem a punt de localitzar l'altra banda de la linea de la trucada!)
...
-Oh, no! Se m'ha acabat la bateria!- Vaig cridar-li al Gerard tota empipada.
El bon noi m'explicà la fugida que havien planejat pel dia següent de bon matí. Resultà que els seus companys tampoc em volien cap mal i van elaborar un pla per tal d'escapar-nos tots sense que s'assabentés el seu superior ni la policia. Després aniriem a denunciar el segrest tots junts per tal d'enxampar aquell home i que no ens amargués la vida mai més a cap de nosaltres.
El matí següent em despertà el soroll d'un helicòpter pocs metres per damunt del meu cap. Es trobava a la terrassa del pis de sobre.
El Gerard em va cridar des de dalt dient-me que m'agafés a la corda que m'estaven llençant però, en no reaccionar i veure la meva cara de por i cobardia, es llençà corda avall i entrà per la finestra de la meva cambra.
-Som lliures.-em digué. Tot seguit, em besà.
Vaig agafar-me a ell i a la corda tan fort com vaig poder i ens van ajudar a pujar fins l'helicòpter.
En el viatge, una infermera molt simpàtica s'entestava en examinar-me per molt que jo li digués que res em feia mal i que estava perfectament bé.
En arribar, ens esperaven la Gemma, la meva família i la policia. No sé com s'ho havia fet en Gerard!
La meva mare se'm llençà als braços plorant i quan va baixar de nou a la terra pensà amb la Gemma, que també ho havia passat molt malament i em xiuxiuejà que anés a abraçar-la bent fort i li agraïs tot el que havia fet per mi.
A les dues ens caigué més d'una llagrima i l'únic que vaig dir-li va ser:
-M'he enamorat.