I en escoltar aquella cançó, vaig recordar

En escoltar aquella cançó, que parlava dels sentiments que tenim guardats dins nostre, amb una encantadora música suau i tendra, com una cançó de bressol, vaig recordar-me d'aquell temps en que encara somiava, quan tot era bell per mi i la felicitat envoltava la meva vida. Era jove, molt jove; tot ho veia des d'un altre punt de vista. La meva ment estava activa com ja mai més ho tornarà a estar.
Somiava amb un jo madur, coneixedor, despert. Amb una casa digna, el meu lloc de treball, on conviure, on descansar. Amb els meus amics, amb la persona estimada. Amb una forma de viure, lliures. Somiava amb un món sense corrupció, sense manipulació, sense especulació. Somiava amb un medi ambient conservat amb grans arbres i llacs, amb animals a tot arreu, amb llocs on passejar, on respirar, on viure, amb un medi ambient sostenible. Somiava amb un món sense guerres, sense bombes, sense assassinats, sense morts. Un món on el somriure estigui present a tothora i a tot arreu. Somiava amb la igualtat d'opcions sexuals, igualtat entre homes i dones, amb un món on no existís la violència de gènere. Somiava amb un món on els diners no estiguessin sobre les persones, sinó que aquestes siguin qui es beneficien d'ells. Somiava amb un món on la gent no tingui por els uns dels altres, on hi convisquin totes les races unides. Somiava amb un món on viure en pau, on ser nosaltres mateixos sense cap por. Però tot somni s'acaba, així que vaig perdre l'esperança, creia que res de tot allò era possible i, com que mai vaig saber que fer, vaig abandonar tots aquells pensaments, aquells somnis.
El somni en el que més estava capficada en tot moment segueix en el meu cap; aquest gira entorn la persona que més he estimat en aquest món, ja que l'amor vertader mai s'oblida. Jo volia explicar-vos la meva historia, com va anar tot perquè aquest sentiment perduri fins i tot ara que la resta de sentiments s'han esvaït en la boira espessa que m'ha esborrat la resta del camí que seguia.
Jo passejava tranquil·lament per la meva ciutat, passat per parcs que llavors encara em semblaven verds i naturals, amb algun que altre animal nedant en petits estanys poc contaminats. El país, com jo, encara era jove.
De sobte em va sonar el telèfon mòbil. Qui devia ser? En treure'l de la butxaca em va fer un salt el cor. Era ell...
Mitja hora més tard em trobava a l'estació de tren esperant-lo després del seu llarg viatge. Com de costum, ja que vivia la vida molt tranquil·lament i sense estressar-me, vaig arribar tard.
Ell m'estava esperant. Ell. El noi dels meus somnis, somnis que s'estaven fent realitat de mica en mica, encara que no gaires d'ells es van arribar a complir...
Aquell primer dia junts va ser meravellós, mai l'oblidaré, possiblement va ser el millor dia de la meva vida. Possiblement? No, estic segura que ho va ser... allò sí que era ben bé estar en un somni.
El meu món, després de la nostra emocionant trobada, va canviar de color, els arbres ballaven, la lluna cantava, els pensaments s´esvaïen com el fum, la distancia desapareixia i obríem les ales per volar junts, lliures... només el tenia a ell al cap, només em venia a la ment la imatge d'aquell primer bes, càlid i suau, que només durà uns segons però que se'ns va fer etern. Em sentia flotant en un núvol enmig del blau cel, únic lloc on de veritat regna la pau i la tranquil·litat.
Poc a poc el nostre amor va anar creixent, ell venia sempre que podia, és a dir, gairebé cada dia. Amb ell vaig passar els millors dies que he passat al llarg dels meus anys. Cada segon que amb ell estava se m'ha fet inoblidable. Ell m'ho donava tot, entre els seus braços era feliç, estant amb ell el temps se m'aturava. El mirava i no entenia res, però ni m'ho preguntava, ell m'hipnotitzava. Quan amb ell em trobava aixecava la mirada cercant els seus ulls per refugiar-me de qualsevol mal. Al seu costat em sentia una altra persona, una persona que somreia en tot moment, la persona que voldria ser la resta de la vida.
Quan amb ell no estava, sentia que la meva ànima es separava del meu cos per estar al seu costat en tot el que fes.
Ara ja no la deixo escapar, ja no té res a fer al seu costat, la porta del seu cor s'ha tancat amb un gran candau i a llançat la clau al mar.
No explicaré el final d'aquest somni fet realitat.
Ara sé que mai més trobaré ningú com ell.
Cada cop que penso en ell, s'esfuma en l'horitzó la seva protectora veu parlant-me de coses inversemblants.
Ara m'arrossego en la terra en veure'l fins poder arribar-lo a tocar.
Tantes paraules, tantes imatges que se'n van...la felicitat s'acaba. Si tan sols pogués tornar al seu costat...
He obert la porta lentament i he estat observant la llum del seu carrer, del seu edifici, de la seva llar. M'agrada molt la seva ciutat, espero que no cregui que jo me'n vull anar. Vaig arribar perduda i recorrent llocs desconeguts em vaig sentir perduda dins els seus ulls.
Avui ha sortit el sol de bon matí i m'ha fet obrir els ulls, ja no puc recuperar-lo, he de viure sense ell.
Em passo el dia tancada a l'habitació, mirant per la finestra i pensant tota l'estona en aquest tràgic succés que ha provocat en la meva vida un radical canvi. Sempre recordo aquells meravellosos moments que han marcat la meva vida, fet que provoca que una infinitat de llàgrimes naixin als meus ulls i caiguin rodolant per les meves galtes sense poder fer-hi res.
La il·lusió arriba, se'n va... i la vida es desfà, invisible en el mar dels anys.
La vida segueix endavant però...sense somnis, sense il·lusions, sense esperances de retrobar aquella sensació tan confortable.
Seguiré caminant, sense seguir cap rumb, passant per camins estrets, sense aturar-me gaire temps enlloc. Seguiran naixent sols, però seguiran apagant-se com han fet fins ara.