Quan la inspiració s'acaba...

Aquesta història és protagonitzada per un petit escriptor que va acabar perdent tot l'entusiasme que per les lletres tenia. L'escriptura ho era tot per ell; dedicava dia i nit a les seves paraules, a les seves idees... per deixar-les marcades en un paper i que no es perdessin sols en el seu record.
De ben jove començà a escriure a l'escola. Les persones que el rodejaven quedaven fascinades per cada un dels mots que de la ment del vailet sortien; ell era el més feliç del món escrivint el que del seu cap sorgia. Any rere any, els seus escrits eren millors i millors. El seu nivell envers la resta de companys de classe era mil anys enllà. Ningú el superava. Guanyava concursos i més concursos i les seves notes en lèxic i en semàntica eren immillorables.
El seu somni era arribar a ser algun dia escriptor. Pensava dedicar tota la seva vida a fer allò que tant li agradava; per res del món volia deixar d'escriure com fins llavors estava fent.
Anava creixent i el seu talent es desenvolupava notablement i cada dia que passava el jove dedicava més i més temps a escriure fins que de cop, un any, es va començar a estancar; del seu cap ja no en sortien més idees. Ho havia escrit ja tot? O bé el seu talent ja no arribava a més?
El petit minyó comparava els seus actuals escrits i els de quan era més jove encara i creia que no es podien ni comparar... creia que anys enrere la seva intel·ligència arribava molt més enllà de la que llavors tenia... estava un xic desesperat...
Aquell fet li va fer perdre l'interès per allò que tant l'apassionava abans ja que, per molt que ho intentés, res li sortia bé.
Anys després recordà aquella facilitat que de xiquet tenia per redactar qualsevol cosa i enyorà més que mai no poder tornar a aquells vells temps,on tenia quelcom en que refugiar-se quan ho necessitava...
A mesura que anava creixent, necessitava més una manera d'expressar tot allò que sentia dins seu... els seus problemes, els seus pensaments, emocions, sentiments inclús...
Però res... sabia que era inútil tornar-ho a intentar de nou. Sovint va restar quiet a la cadira, davant un full en blanc, amb el bolígraf a la mà esperant que escrivís tot allò que el seu cervell dictés en una fracció de segon; però la mà res escrivia.
En realitat, estava d'allò més espantat... què li estava passant? Per què si de més jove podia... no podia llavors, que havia crescut i era més savi...?
Mil i una preguntes rondaven per la seva ment a cada instant, però mai sabia què fer.
Els dubtes li rebotaven dins el seu cap i li impedien pensar.
La seva vida havia canviat moltíssim d'ençà que havia deixat de representar per mitjà de lletres tot allò que pel seu cervell passava i potser era més important viure-la al màxim que aturar-se davant un ordenador a exercitar els dits...
En el fons, però, res d'allò que pensava s'ho creia: només intentava enganyar-se a traves dels seus propis pensaments per fer-s'ho tot més fàcil.
I així , desgraciadament, van seguir passant la resta dels seus dies.

Mai hem de deixar de fer allò que de debò ens apassiona, allò que sentim en el fons del nostre cor, perquè és perdre una part de nosaltres. Després et sents buit i sovint no recordes què és el que de tu ha fugit. No hem de deixar escapar els talents que cadascú té guardats dins seu, perquè tots en tenim un, i si, en descobrir-lo, l'abandonem i no el treballem... perdrem una de les coses que sovint ens poden ajudar més que, fins i tot, un amic o un familiar.
No deixis mai de fer allò que el teu cor et digui.