El paisatge de la vida

El cel semblava més blau que mai
i els núvols eren els més blancs que havia vist,
les gavines voleiaven per sobre els nostres caps
i els nostres caps voleiaven en un món perdut,
en aquell moment descobrírem les nostres pors;
l'angoixa de poder retrobar un altre cop el passat.

Aquell dia notava suaument la brisa fresca,
brisa que anava colpejant lentament el meu rostre,
vaig decidir obrir poc a poc els meus grans ulls
i encara que no sabia ben bé on em trobava
el que vaig veure em va encisar d'allò més.

La trista i lenta cançó que aquell dia sonava
encara avui em fa recordar aquell precís moment,
el moment en que per primer cop vaig sentir-lo,
vaig sentir l'amor vertader dins el meu cor.

L'aire portava un dolç olor de roses
que m'acaronava els cinc sentits
i em despertava l'aroma d'un somni.

Jo mirant la mar i tu mirant-me a mi,
tu em parlaves, però jo no et responia,
tu m'insisties, però jo no m'immutava,
no pensava res: la meva ment restava en blanc.

La llum de foc s'anava apagant de mica en mica
i asseguts sota la llum groguenca d'un fanal
amb el terra humit per la pluja d'uns minuts abans
observàvem el ritme de les fulles ballant amb el vent
i com queien dels arbres i giravoltaven enmig del carrer.

No es podia veure en l'horitzó el final d'aquell camí,
camí que ens havia dut fins aquell banc mig trencat,
en que havia arribat el moment exacte, ni abans ni després,
ara era el moment de començar a somiar de nou,
somiar en un món ple de somnis d'enamorats,
on no calgui un fanal per il·luminar... el paisatge de la vida.