Rondalla marroquina

Això era i no era un home que vivia de fer de captaire. Que si un mos d'això d'aquí, que si un mos d'això d'allí, anava tirant del que la gent li volgués donar. Per dormir, si era hivern o plovia, s'agitava en un portal o en qualque pallissa on li donessin permís. Si feia bo, reposava sota els estels, i es tenia per feliç.
Un dia, una vella li féu caritat d'un tros de pa. Era una mica sec, però el bon home somrigué agraït per aquell dinar que li donaven. Feliç, sortí del mercat on captava.
Just a la sortida, però, veié un home que li cridà l'atenció. Estesa sobre el terra tenia una munió rabent de foc i brases, i en una graella torrava carn. El captaire, capcot, es mirà el seu tros eixut de carn i pensà que, si el venedor li donava una punteta de carn o una vorella de greix, aquell pa li seria un dinar molt més bo i substanciós.
Decidit, s'atansà a la graella i es dirigí al venedor:
-Bon dia tinguera. Que potser me podríeu donar una punteta de carn sobrera, o una vorella de greix torrat? Sóc pobre, i només tinc aquest tros de pa per dinar avui.
-Si no me'l podeu pagar, marxeu d'aquí. Jo només venc, res no donc, i si no vols comprar res, véste'n i no tornis, que la teva brutesa m'embruta la carn.
-Ni una resta de carn que ja no vendríeu?
-Res, he dit.
Trist, el captaire es posà a passejar pels carrers. De sobte, s'adonà que el vent s'enduia el fum i les olors cap a una teuladeta de per allí a la vora. S'hi enfilà decidit, i coontent de la seva astúcia, obrí el pa i es disposà a esperar que aquell fum impregnés el pa de les olors i els gustos dels millors trossos de carn.
Quan les llesques de pa ja tenien el gust de la carn, baixà de la teulada i es posà a menjar-se el pa amb fum de carn. El venedor, però, se li atansà i, havent-ho vist tot, li digué:
-Aquest fum que et menges amb el pa és meu.
-Senyor, vós sabeu que es perdia, i que és fum que el vent s'enduia.
-Però era fum de la meva carn, i l'esteu menjant. Me l'heu de pagar.
-Però si era olor que es perdia! Fum que s'esvaïa!
-Però el fum i la olor eren ben meus, i si els mengu, bé mel's haureu de pagar!
-Sabeu que no
-Si no hi estau d'acord, anem al jutge!
Enfadats l'un amb l'altre, anaren a cal jutge, que els féu seure. Un per un, escoltà les versions de la histporia que li volgueren contar. En acabat, el jutge, que era molt savi perquè pensava abans de dir, els digué que es presentessin allí a l'albor dl migdia, i que els dictaria sentència.
arribats els dos a cal jutge l'endemà, es disposaren a escoltar el que els hagués de dir. I parlà el jutge:
-Vós, captaire, captareu i demanareu monedes fins a recollir la suma que el venedor demana per un tros de la carn més bona. Un cop tingueu els diners, anireu al mercat i li donareu els diners al venedor.
Vós, venedor, prendreu els diners i els tocareu, els escalfareu amb les mans i els olorareu. Quan tingueu les mans i les butxaques ben impregnades de la olor dels diners, li tornareu al captaire. I així, pagant olor amb olor, quedareu en paus.