Roig sang (la mort del opressor)

Un relat de: Atticus
Es repeteix el malson. Esta volta és diferent, és més intens i cru. Tan pertorbador i dolorós que pareix real. M’arrapa la raó i sempre és igual d’espinós, tot està sumit en una foscor on lentament un llum roig, va apartant l’obscuritat per fer-se lloc, il·luminant precàriament la negror, el suficient per fer-se visible en una habitació on abans regnava el dol. El llum, parpelleja com un senyal de perill, tot i eixí, m’atrau com l’olor de la carn en mal estat als carronyaires, com una rosa roja amb espines untades de mort i tens que evitar coste el que coste per gaudir del seu perfum, que no és més que l’olor d’un desig, d’una obsessió que no em deixa dormir. Vaig cap a ell, cada pas em sembla l’últim, la por m’abraça, però, el sofriment que em fa experimentar m’obliga a continuar, d’assumir el risc. Apareix una porta tancada que abans no hi era, està situada baix del llum. És blanca i un retol de lletres roges la decora: “Un monstre per matar a un altre”. Intuïsc què m’espera darrere i no és res bo, però no estic segur, tanmateix desitge obrir, viure entre ombres m’està embogint.

Em desperte mullat de dalt a baix, pareix que m’haja submergit dins d’un bassal de suor freda, estic tremolant d’excitació, del que sóc conscient és que ja no estic dormint. Ara és distint no estic en mig d’un somni ni un malson, és mitjanit i els sorolls i remors de la nit m’espenten per eixir al carrer o més bé per entrar-hi, tinc els meus dubtes. Sempre he pecat per falta de determinació i en estos moments sent que la porte a la mà dreta, té l’aspecte d’un cor farcit amb un líquid que ix per cadascuna de les seues obertures, no és sang, però, és del mateix color. Una substancia que no puc acabar de definir ni descriure, pareix vi, pot ser ho siga. Crec que la ment juga amb mi intentant fer-me entendre algun concepte de la manera més difícil, com només sap fer-ho la vida. Observe el cor com batega, el seu ritme és descompassat, com si apurarà els últims instants de la seua existència. La determinació és agafar un camí, m’ho pense dos voltes i a la tercera l’estreny amb tanta violència que el rebente xopant el meu rostre amb la seua essència. Estic igual de nerviós que un xiquet davant un regal, no veig l’hora d’eixir de la llar per unir-me amb ella, per fer contacte amb el món de la nit cobrir-me amb el vel d’este regne on res és el que aparenta. Al carrer note que sóc una entitat misteriosa, una anomalia que és sent com peix en l’aigua. Estic posseït per una fam animal, em menege buscant aliment, les ansies em demanen ajuda per calmar l’apetit que em consumix. Em cremen els ulls m’acoste a un cotxe que hi ha aparcat molt a prop, en l’espill retrovisor em mire i veig com es forma una boirina roja al voltant de les pupil·les.

De sobte un crit de dona estripa el silenci que embolcalla esta nit maleïda. En la meua ment es forma una imatge, una habitació fosca, un llum roig, una porta, unes paraules. Còrrec com un dimoni, d’alguna manera sé de quin carreró ha sortit el crit, olore la por i és ben aprop, ensume com un gos de caça el seu perfum. És inconfusible, té el regust del ferro oxidat. Prompte trobe la font d’on brolla eixe pànic que somou el meu ésser. Un home està apallissant a una dona. No es pot defendre, està arraconada. No em pregunte el per què, d’allò que veig, perquè no hi ha cap per què. Res ho justifica. El cos s’excita, tremola d’emoció, la ment comença a processar de manera autòmat, la visió del turment que li està infligint a la dona, m’agita i m’esquitxa de sang les parets de la ment. Me n’adone que porte un ganivet de grans dimensions en la mà, l’he agafat de casa sé que és meu i em pregunte en quin moment ho he fet. L’observe amb deteniment i en la fulla apareix reflectida l’escena del que està succeint davant meu, el metall brilla m’he hipnotitza i no és moment per recrear-me en les formes afilades, rectes, punxegudes, no, no és moment de perllongar l’agonia i el sofriment de la víctima. Em pregunte, sap la víctima que ho és? Camine cap a ells decidit. Quan sóc suficientment prop i per les espatlles, agafe velocitat i l’espente contra la mateixa paret on té arraconada a la dona. Cau a plom, com ho faria un sac ple de ferralla. Veig la taca de sang que ara decora el gris mur on s’ha colpejat el cap, no té forma concreta. Un crit de la dona m’ha fet reaccionar, tornar a la nit. L’home murmura insults que no necessite entendre, es queixa del dolor, està tan confós que encara no s’alçat del sòl. Un impuls salvatge em mou i comence a puntellades amb ell. La dona ja no crida, no diu res. Em fixe amb ella, és jove i sembla que somriu al veure com infligisc un turment de colps al seu torturador, pareix que gaudisca d’un espectacle. Un espectacle que estava esperant, però, les entrades estaven esgotades. M’ha canviat la sort, es podia entreveure en el seu rostre. La convide a ser part d’este error, amb un gest li dic que continue ella i no fa falta insistir-li molt, allò que li ofegava l’ànima està a un pas de desaparèixer a un pas de ser vomitat. Els ulls li canvien, es tornen lentament rojos com els meus. Qui és ella? Per què em resulta tan familiar? Mentre pense en estes quimeres ella està immersa en l’abstracció dirigint un concert de cops de puny i puntellades. De sobte es deté, mira al seu voltant en recerca d’alguna cosa, la mirada li s’enlluerna quan divisa un pal de ferro. No tarda en fer-se amb ell i a martiritzar el cos del seu botxí. A cada minut que passa els trets de la seua cara es relaxen junt amb el meus. Les nostres mirades es creuen, quiets assaborim els nostres temors i li pregunte, si es troba bé, em respon que no amb el cap, després contesta, que m’estava esperant.
Li mostre el ganivet, li oferisc deslligar-se d’este món. Accepta sense expressar ningun dubte que em faça pensar que no ho vol fer. Agafa l’instrument de mort amb decisió. L’home que ara és un pes mort no oposa resistència mentre l’alce per a facilitar-li el treball a la meua companya. Em diu el seu nom i acte seguit degolla a l’home que intenta parlar però les paraules ixen mortes de la seua ferida mortal. Cau agenollat, ens el mirem com el que mira les cendres d’un foc que s’extingix. Em mostra la sang que impregna la fulla del ganivet, gotes sense vida rellisquen per ell fins caure a terra, sense pressa, una a una. És un obsequi, un regal per haver-la alliberat del seu malson. Sent que jo també sóc lliure. Assaborisc la sang del ganivet, té el gust de la por, regust a ferro oxidat.
Òbric la porta, em veig a mi mateix, no estic sol en mig d’un bassal de color roig.
Roig, sang.

Comentaris

  • Alliberament, pur alliberament...[Ofensiu]
    Atticus | 24-04-2014

    Sovint el dimoni interior l'únic que necessita és llibertat...per trobar l'equilibri.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Atticus

Atticus

40 Relats

92 Comentaris

29681 Lectures

Valoració de l'autor: 9.91

Biografia:
Ressenya biogràfica:
Vaig nàixer en 1977 natural d'Albalat de la Ribera (Ribera Baixa). En nàixer en plena transició un sentiment de rebel·lia m'ha acompanyat fins ara. És un sentiment que m'avisa quan m'acomode. Fill de família humil. M'educaren amb companyia del respecte, la responsabilitat, el patiment i l'amor. Vaig adquirir una consciència de classe obrera de la qual estic orgullós. Autodidacta, expert en fracassos víctima de la crisi que començà el 2007. Aturat discontinu obligat a madurar i prioritzar en què hauria d'invertir el temps. Saps, que no vols i el catàleg de necessitats es fa més curt. Vaig comprendre que els valors humans es perden molt fàcilment en acomodar-se. Membre de la Nova muixeranga d'Algemesí he estat col·laborador del periòdic gratuït Riberanews, he escrit almenys una dotzena poemes i relats breus per a llibrets de falles de Gandia, sobretot per a la Falla el Mosquit i un tant del mateix en la revista Cultural Bagant de l'Associació Frederica Montseny. Publicat tinc un poemari: SOMNIOPÀTIC.
Lliure pensador sense bandera, però sí, amb arrel.

https://www.verkami.com/projects/19223-somniopatic-la-preso-de-la-poesia-profana