Rius de llum

Aprofito aquest comentari teu al meu darrer poema per comentar el teu bellíssim text, aquesta elegia pesarosa que observa els rius de la vida. L'home, els seus poetes, -les seves poetes, singularment- han deixat vagar la seva mirada viva sobre la certitud de la mort. M'encanta la ironia d'un comentari anterior teu, però sé que també hi has deixat anar un fons de veritat. Saber-nos mortals ens fa més partícips de la mort dels propers que se'ns en van. I no ho puc dir illor que tu, és clar, això de sentir com si "t'arrenquessin un tros de tu mateix, com un avortament d'esperances inútils."
Una forta abraçada,
franz

en realitat ja fa temps que sóc morta, però...sshhhh, no li diguis a ningú.

Veig que darrerament t'has endinsat pels camins de la prosa poètica, un gènere que trobe força difícil. El cas és anar experimentant nous registres, i en aquest cas, el resultat és excel·lent.
Una forta abraçada!

FRANCESC

El soroll de l'aigua i la llum, a qualsevol moment. Molt sensible. He estat, a vegades, assegut, escoltant, a prop del riu.
Valoració conceptual: Suggerent.

i una sensibilitat que traspassa.
Em va encantar veure´t i abraçar-te, maca per dintre i per fora.
Em vaig emportar una sensació molt agradable i plena.
Gràcies guapa i un petó molt gran

treballar

quan el dia s'allarga

i el sol

no se'n va a dormir