Riure malastruc

Es va sentir un riure al pis de sota. Però no era un riure qualsevol... Era aquell riure. El riure que la perseguia pels passadissos, pels somnis, pel carrer… Aquell riure endiablat, agut, malèvol i carregat de malastrugança. Aquesta vegada el va sentir clar i nítid. Tenia aquell riure instal·lat al cap, amb totes les despeses pagades i sense intencions de marxar. Va baixar al pis d'on provenia aquell malson. No sabia qui hi vivia, doncs ella era nova a l’edifici. Va pitjar el timbre, però ningú va obrir la porta. Va tornar-hi. Res. Al recolzar el cos contra la porta, per intentar escoltar qualsevol soroll, aquesta es va obrir. Atemorida, va entrar lentament dins la casa, saludant a l’aire, esperant una resposta. I va tornar a escoltar el riure malastruc. Venia del darrere d’una porta que quedava a la seva dreta. Va obrir-la amb temor i el cor accelerat, perquè sabia que res de bo l'esperava en aquella habitació. Es respirava a mort. Una anciana es balancejava en un balancí de fusta antic al ritme del tic tac del rellotge penjat a la paret. Va girar la vista cap a la jove i, amb un rostre desencaixat pel pas del temps, va tornar a riure malèficament observant-la fixament.