La història es torna repetir

Obro els ulls i no sé on sóc. Què ha passat? Miro al meu voltant. Estic sola i nua. Veig un arbre amb pomes vermelles, lluents i apetitoses. Estic en un prat verd preciós, ple de flors i colors. El silenci m’envolta. M’aixeco lentament i camino. No sento res més que el meu cor bategant accelerat i la meva respiració descompassada. No entenc res. Tinc gana, però no m’atreveixo a agafar cap poma d’aquest arbre que brilla i em crida silenciosament. Tinc por. De sobte sento uns gemecs. Hi ha algú més. M’acosto sigil·losament a l’origen del soroll que ha trencat la tranquil·litat que m’abraçava. Hi ha un home nu incorporant-se darrera d’uns matolls. Ens mirem els dos, confosos i espantats. Sento el borborigme del meu interior recordant-me que tinc gana. L’home sembla que també en té, perquè mira les pomes embadalit. Caminem en silenci cap a l’arbre que presideix el prat. Agafo una poma i la hi ofereixo, però la refusa atemorit. Jo no puc aguantar més aquesta angoixa i mossego la poma. No sé com, però l’arbre m’ha cridat. Mentre devoro amb fam el fruit del meu desig, veig una serp que treu el cap per un forat del tronc de l’arbre i em somriu, maliciosament. Ja hi tornem a ser. S’ha produït de nou el pecat al paradís d’una nova Terra.