Riu amb mi, Leonardo!

Florència es va llevar aquell matí amb la boira surant als marges de l'Arno i el batec empresonat a la Piazza di la Signoria.

Un decepcionat Leonardo es mirava des de tots els angles la seva darrera pintura, la Gioconda, la qual encara presidia amb autoritat el desendreçat taller.
Els mecenes no donaven importància a la veritable passió de l'artista, la creació de màquines i la investigació del cos humà, però en canvi permetien, omplint-li la bossa de monedes, que trigués anys en la realització d'un quadre...
Tot i que maleïa el primer cop que agafà un pinzell, estava especialment orgullós d'aquell retrat tan carregat de menyspreu, el mateix que ell sentia per a aquell món que allotjava sentiments contradictoris.

L'ànima del pintor havia impregnat la pintura deixant que es manifestés com si tingués vida pròpia. Havia aprofitat la seva genialitat per riure-se'n d'aquells que no el comprenien i allà, en aquell somriure jugà amb els matissos, hi barrejà la tristor, la felicitat, la ironia, enmig d'un paissatge difós ple de símbols dels que només ell n'era coneixedor.
L'absència de vius colors, la tècnica emprada del "sfumato" i la geometria atrapada en el traç, eren crits de queixa contra aquells que retallaven, poc a poc, les ales de la seva fantasia. I fou en aquella boca on la fantasia es desbordà.

Aquest va ser el seu enigmàtic regal per l'eternitat, una burleta encara admirada i que la història mai s'adonà de que va ser un missatge encobert d'un home mai reconegut com el que era, un autèntic visionari.