Retrat de nu sobre paper

Un relat de: M.Victòria Lovaina Ruiz

Ella li diu que es despulli. Assegura que no fa fred, que ha posat l'estufa elèctrica i que l'àvia hi té posada la llar que escalfa tota la casa, fins i tot les golfes. Ell, sufocat fins les orelles, li diu que no, que a veure..., que ell no s'ho pensava que la cosa aniria així.
Què et passa?, riu ella amb aquella sonoritat que tot ho inunda i que a ell el perd. Vaaa, li diu apegalosa, de què tens por, o és vergonya? Sí, ja ho veig, és vergonya, conclou riallera i desimbolta. No ets el primer que dibuixo, i espero que no siguis el darrer, li diu decidida tot exigint que s'afanyi, que vol aprofitar la tarda.
Fa un parell de dies, ella va anar a comprar carbonets a la papereria; sovint ho fa. Ell hi despatxa i li va dir una mica d'esma que gastava molts carbonets, com per dir alguna cosa, fa temps que ho porta de cap, això de parlar amb la noia. Ella li va preguntar si li agradaria veure per què en gasta tants, però llavors hauria de fer-li de model. Ell va somriure una mica envermellit. Bé, potser sí, li va respondre dubitatiu i alhora penedit d'haver dit que sí; ella va dir que estaria encantada, encantadíssima, de fet i, amb un t'espero dijous per la tarda, va concloure la conversa.
Ell s'ha presentat a mitja tarda, atemorit. Les maneres de la noia el tallen, té poca experiència amb dones, però aquesta té alguna cosa que l'atrau, de fet és una noia de ciutat i això, per si sol, ja la fa interessant.
Deixa la roba plegada amb molta cura, en una butaca deslluïda al costat del llit de la noia. Es gira encongit, tapant-se com pot amb les dues mans, però fent veure que no es vol tapar, és complicat fins i tot d'explicar-ho, això. S'asseu en el sofà vell que a la noia tant li agrada, per sobre hi ha posat un llençol blanc. S'estira com ella li diu: un mica de costat, però no del tot; el cap un pèl endavant, recolzat en el braç esquerre, com si tingués son, però sense adormir-se; el braç dret recolzat a la cama dreta, però sense agafar-se-la i, sobretot sense clavar-te les ungles, diu picant-li l'ullet quan veu els dits garratibats del noi. Ell creua tant les cames que ella ha de dir-li que no, que no tant, que li vol veure cada cama per separat, la dreta una mica més doblegada que l'esquerra, que s'ha de veure natural, carai. Però ell allò que voldria, natural o no, és desaparèixer de les golfes, marxar d'allà; tot allò no s'ho pensava. Li crema la cara, en especial les orelles, diria que les té incandescents.
Acaba fent el que ella diu. Però no compta amb una resistència que el paralitza i ella el torna a corregir dient-li finalment, tio..., com pots fer tan difícil una cosa tan senzilla. Ell intenta tranquil·litzar-se, ho fa com pot i s'esforça a pensar que ha de demanar vint-i-cinc llibretes d'espiral; dues capses de llapis i tres de gomes Milan; carbonets; paper granulat fi, del que ella en gasta; paper Canson i vegetal... li sembla que ja, que ja està una mica millor, s'ho nota.
Però ella encara no ha començat. Ell té por que si la mira tornarà a envermellir de nou, o vés a saber què, prefereix mirar cap a la porta. Ara descobreix que al costat de la porta hi ha un mirall. Amb això no hi comptava. Si es mira creu que acabarà per marxar d'allà a corre-cuita. Ella se li acosta i agafa la part de llençol que cobreix el sofà i li deixa caure una mica per sobre, tapant-lo lleugerament, només un braç, el dret. Ell descobreix el tacte del llençol i se'l va abaixant lentament per cobrir-se més. Ella li diu que no es tapi tant, que vaja, que no vol dibuixar un llençol, i s'aixeca, i li torna a treure el llençol i el deixa que pengi darrera el noi, com al principi; ell envermelleix tan intensament com si l'haguessin despullat en públic.
Finalment comença a dibuixar-lo en una làmina gran del paper granulat que ell mateix li ven. Ella comenta, amb malícia mal dissimulada, que ha dit a l'àvia que hi pugi quan vulgui, que li vol ensenyar com ho fa, això de dibuixar. Ell s'estremeix i ara mira de nou la porta, fixament, la té al davant i només pensa que si s'arriba a obrir i veu l'àvia de la noia, capaç és de desmaiar-se.
Al poc, veient que no sent cap mena de so fora de les golfes i intuint que potser és una broma de la noia, desvia la mirada a l'altra banda de la porta i es fixa en el dibuix d'un gat que hi ha penjat, i li agrada, li agrada molt, té una mirada penetrant, diria que intel·ligent.
L'he fet jo, diu ella que no es perd cap dels gestos del noi. Està molt bé, li respon ell amb un to molt més tranquil. Està convençut que la noia ho fa bé i llavors l'envaeix una mena d'orgull innocent perquè pensa que està posant per a una artista, una artista de debò. Ella s'adona que ell té molt més relaxats els músculs de la cara i que la vermellor de les orelles ha baixat d'intensitat. És ara doncs el moment d'afanyar-se a dibuixar-lo.
Només se sent el so del carbonet que frega el full tot creant amb una mena de teranyina el misteri del cos humà. Ella traça els perfils del noi en un joc de llum i d'ombres. Primer fa un esbós sencer, després perfila cada part del cos amb traços ferms i segurs, amples, sense por. El carbonet ennegreix les mans de la noia, de tant en tant canvia de carbonet, n'agafa un de més tou, un altre més dur, així va fent un joc de contrastos de llum mentre la tarda va emmudint amb la lentitud de les hores que passen. Fins ara només ha tingut la llum natural que entra per les arcades de les golfes.
Ara encén el llum, un llum que il·lumina directament el noi des de l'esquena i començant pel cap. Així et veuré millor, li diu fluixet, i ell li respon amb una tranquil·litat evident que d'acord, que com li vagi millor. Ara el joc d'ombres és més evident encara i s'enfosqueix la part del noi que queda en contacte amb el sofà. Continua, s'apressa, frueix de la feina que fa i aplega en el full tots el coneixements que en disposa. Respira a fons, s'allunya del dibuix i assenteix amb la mirada, iguala certes ombres amb el tou dels dits i d'altres les aclareix de la mateixa manera, la satisfà aquella feina, la satisfà molt.
Al pis de sota, l'àvia deu feinejar. Mai no sap què fa l'àvia quan ella dibuixa, potser prepara el sopar, potser fa ganxet. Vés, no vol pensar què deu fer l'àvia, ni el pare, què més dóna tot plegat, ara fa allò que més li agrada a la vida, no en vol res més. Aquest és ara el seu món, com si hagués nascut en aquest mateix instant, així se sent de vegades, així, i no vol que sigui de cap altra manera. Si li preguntessin per la felicitat diria que és allà, ara, a les golfes, davant aquell noi d'extrema timidesa, dibuixant-lo, burxant-lo una mica per torbar-lo, però sense dolenteria, no, això no.
Pensa que el noi té un cos interessant, ho sap des del primer dia que el va veure. Vol dir això, justament això, res més. Quan demà li expliqui a la cosina tot plegat, vés a saber que hi entendrà, però riuran una estona, ja s'ho imagina.
El veu tan relaxat que fins i tot li proposa de pintar-lo a l'oli, a veure què hi diu. Quan li proposa, ell li pregunta si es triga molt en fer un retrat a l'oli i ella que clar, que no és el mateix que a carbonet, que el procés serà més lent. I despullat, també? Pregunta ell encuriosit I ella riu i li diu que clar, que ho vol fer així, que vestit no li agrada, de moment, és que ha de practicar amb els nus, ho has d'entendre, li diu tova. Té previst exposar al local cultural del poble, amb un grup d'artistes que ha conegut a ciutat, tot seran nus, ja ho tenen previst i fins i tot n'han demanat els permisos. El noi li diu que no, que amb aquest a carbonet ja n'hi ha prou, i que de fet no sap si podrà tornar-hi. Ella fa veure que s'entristeix, però no, en realitat només és comèdia, sap que l'acabarà convencent.
Quan s'adona que ell torna a mirar el retrat del gat que hi ha penjat a la paret, l'hi torna a proposar. Li diu convençuda, mira, el preu és el gat. Ell gira una mica el cap, com si no l'arribés a entendre. Sí, home, respon ella, si et deixes pintar a l'oli et regalo el gat, fet? I ell no respon, però torna a mirar el gat i ja li sembla que té clar el lloc de casa seva on podria penjar-lo.
Poc abans que marxi el llum, el llum de tot el poble per alguna avaria general, el cos del noi es relaxà del tot, es deixa anar, se sent tranquil, ja ni tan sols s'adona que es troba nu davant la mirada escrutadora de la noia. Quan marxa el llum, però, ell diu que es vesteix perquè així, sense llum... i ella esclata a riure, un riure sonor que excita el noi i ella li diu que la vista ja se li ha acostumat a la foscor i que encara el veu molt més clar que abans, i ella torna a riure, i ell emmudeix banyat de timidesa. Cap dels dos s'adona que ha començat a nevar.

Lídice

Comentaris

  • doncs...[Ofensiu]
    neret | 12-03-2006

    ... jo no sé si forma part d'un relat més llarg, com diuen per aquí baix, però si que m'agradaria que continués, per saber alguna cosa més dels protagonistes, de la cosina, de l'àvia... Has creat una atmosfera molt ben construïda, molt sòlida i tendra... familiar, potser. I a part, el relat està molt ben escrit, es llegeix molt bé.

    Felicitats.

  • Ironia[Ofensiu]
    98765 | 05-03-2006 | Valoració: 9

    Molt ben escrit, llisca amb suavitat. M'ha agradat la mirada divertida de la noia sobre el seu model, i el gat, una altra mirada que ho presideix tot. Ella hi juga, m'ha semblat, com la gata amb el ratolí, amb aquest noi. O m'equivoco?

  • Comentari gràfic[Ofensiu]

    dibuixant
    M'ha agradat molt el relat, que ho sàpigues.

  • no reina, no és una errada[Ofensiu]
    Conxa Forteza | 06-02-2006

    A Mallorca deim "qui se colga amb al.lots s'aixeca compixat" i això és lo que m'ha passat amb el poetetxo mallorquí.

    Tenc un caramull de relats per comentar-te, darrerament no coment a ningú ...

    Una aferrada

    Conxa

  • Sense exactament...[Ofensiu]
    rnbonet | 26-01-2006 | Valoració: 10

    ...saber perquè, m'ha fet la impressió que és un fragment d'un relat més llarg, on les constants de plaer, viure casolà, rabeig i certa dosi d'esverament hi són, plegats i confosos. És així?
    Com sempre, barret fora i cap descobert, davant la teua prosa. I t'ho diu un nascut tres dies abans que tu...però molts anys abans!

  • molt més que un retrat...[Ofensiu]
    ROSASP | 18-01-2006

    Aquest gat que apareix al moment més oportú, sembla l'esperit del missatges secrets, aquells que gairebé imperceptiblement poden canviar el curs d'un demà sense escriure.
    Fins hi tot em recorda a la veu silenciada del propi subsconscient que passa fugissera i només deixa el ressò. No crec que sigui només un personatge secundari...

    No sé, tots els relats són tan distint i alhora trasmeten una enigmàtica sensació de misteri i d'incertesa, d'un moviment que mai s'atura.
    És com si totes les històries es poguessin lligar per un fil que encara és invisible. Ens mantens amatents i com diu el SenyorTu crec que en el fons formen part d'un espai proper, com les peces d'un trencaclosques.
    Les imatges que vas desgranant en aquest relat tenen una gran plasticitat i un toc de sensualitat fresca que els hi dona color.
    M'ha semblat veure la noia amb els dits bruts de carbonet, satisfeta per haber plasmat molt més que un nu sobre paper.

    No et pots imaginar com gaudeixo llegint-te, m'amares de sensacions i les paraules agafen forma dins del meu cap.

    Molts petons i fins aviat!

  • Creativitat sobre la simultaneïtat[Ofensiu]
    Josep Casals Arbós | 18-01-2006

    Admiro la teva creativitat. Has anat escrivint, des d'Arquímedes, una sèrie de relats independents i, alhora, relacionats de manera molt intel·ligent. Tinc la sensació que, en el moment que tu vulguis, pots reunir tots el personatges en un únic relat. També em provoca la consciència de simultaneïtat, com per exemple: què deu estar fent l'autora del relat mentre jo n'escric el comentari?

  • Si el relat tingues 1000 pagines mes...[Ofensiu]
    cassigall blau | 12-01-2006 | Valoració: 10

    ...el llegiria tot de cop.

    Es una meravella!

    Perk no en fas un llibre?...tindria premi!

    Felicitats GRAN ESCRIPTORA, m'has deixat bocabadat!

    M'he l'he cruspit com si fos "El viejo i el mar"

    Una abraçada

    pere

Valoració mitja: 9.75

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de M.Victòria Lovaina Ruiz

M.Victòria Lovaina Ruiz

62 Relats

376 Comentaris

108179 Lectures

Valoració de l'autor: 9.77

Biografia:
Escric, gaudeixo escrivint, tot i el patiment que de vegades comporta, i m'agrada que em llegeixin. Aquests són alguns dels petits reconeixements a la feina feta:

Any 2005:
Primer premi Districte V amb "Ernesta".
Any 2007:
Segon premi de relats Mercè Rodoreda de Molins de Rei amb "Hivern a Roma".
Any 2008:
Premi Joescric de Novel·la amb Amb ulls de nina
Any 2009:
Primer premi de narrativa breu per a dones a Terrassa amb "Veu de sucre".

Primer premi del Certamen Paraules a Icària, categoria "El Cistell" amb":Dietari de Les Gorges

Opinions sobre el Dietari de Les Gorges

Finalista del premi Víctor Mora de l'Escala amb: "Felipe o la magnitud de la llum".
Any 2011
Primer premi de narrativa d'Alberic amb la novel·la "Coses de la genètica".
Any 2012
Premi Soler i Estruch de narrativa curta amb l'obra "Pell de gat". Editat per Edicions del Bullent l'any 2013.
Any 2015
Premi de narrativa breu policíaca i de misteri Ferran Canyameres amb l'obra "L'home que camina"
Any 2016
Finalista del V premi de novel·la GREGAL amb l'obra: L'esquerda de l'àngel:
Any 2017
Accèssit del premi de novel·la curta LA VERÒNICA CARTONERA amb l'obra: El rellotge de doble esfera

Gràcies per llegir-me!

mlovaina@gmail.com